diumenge, 20 d’abril de 2008

Antoni Vidal Ferrando, poeta

M’assabento, pel blog de Jordi Cervera, que Edicions del Salobre ha editat el conjunt de l’obra poètica d’Antoni Vidal Ferrando. El volum s’intitula Allà on crema l’herba. Obra poètica (1986-2007), i recull tota la poesia de l’escriptor de Santanyí. (Gràcies, Jordi.) I m’afanyo a encarregar-lo al meu llibreter, que em té més apamat que ma mare.

L’Antoni Vidal el vaig conèixer el 1999, quan vaig obtenir una plaça provisional a l’IES Santanyí. Ja ho he comentat en un blog anterior. D’en Toni vaig aprendre unes quantes coses. Vaig aprendre que la literatura és una plataforma de salvació i un acte de llibertat suprema (“La poesia, la literatura, és un acte de llibertat; perquè en donar autonomia a les paraules, ens en donam a nosaltres mateixos.”). Vaig aprendre que escriure una pàgina al dia és una bona estratègia escriptora. Vaig aprendre Blai Bonet –fins llavors no l’havia llegit. Vaig aprendre que la literatura catalana margina tenaçment les seves perifèries. I em vaig afanyar a comprar el que en aquell moment era el seu darrer recull de versos, El batec de les pedres, publicat per Edicions 62.

Antoni Vidal va començar a escriure poesia als quaranta anys, i va ser més tard que s’estrenà com a novel·lista: la seva darrera novel·la, L’illa dels dòlmens, ha estat una de les més celebrades del 2007. Recordo que en Toni me’n parlava: un home normal, com qualsevol de nosaltres, es veu empès a defensar els seus interessos i entra en política, i acaba fent les coses que fa no pas per malícia ni per immoralitat, sinó perquè la seva societat, la seva gent, el du a fer-les. És una mirada serena, sàvia, escèptica, sobre la Mallorca de les últimes dècades.

Antoni Vidal és un dels poetes catalans imprescindibles. La seva és una poesia minuciosa, un delicat treball d’orfebreria que explora els angles morts de la condició humana, tots aquells vessants de l’existència que no admeten afirmacions resolutives: l’amor, la llibertat, l’heterodòxia, les contradiccions insolubles, el vertigen de la mort, la dignitat personal, el misteri del llenguatge. Tot, cisellat amb traços subtils i pregons, amb versos que demanen al lector que els completi a partir de la pròpia experiència. Acabaré aquest post reproduint unes paraules d’en Toni sobre el procés de la creació poètica i un poema seu:

“La poesia no està feta per ser explicada. Cada poema diu allò que diu, i és el resultat d'un procés interior no sempre conegut ni previsible. A més de les raons deliberades que ens impulsen a donar una forma escrita determinada al pensament, n'hi ha unes altres d'instintives. Davant el full en blanc, ni tu saps com acabarà l'aventura de posar nom al que encara no en té. Els millors creadors solen anar més enllà de la seva consciència i, en darrer extrem, si han d'elegir entre la realitat i el llenguatge, prenen partit pel llenguatge.”

POSTA DE SOL

Inútilment vas saquejant vermells,
has escrit els topònims,
les maneres colonials amb tons
anglesos i els cels moros,
perduts de la ciutat.
Perquè els vents de l’ahir només et porten pols
i les gavines mortes
d’un llarg solstici. Mira-les: ja totes
t’esperen a ponent com assutzenes.
El batec de les pedres (1996)