Iehuda Amikhai segons Forcano

He arribat a la poesia de Iehuda Amikhai (Würzburg, 1924 - Jerusalem, 2000) de la mà del seu principal traductor en català, Manuel Forcano. Clavats a la carn del món, és el títol del volum (Proa, 2001). M’ha impressionat. I he entès que Forcano se senti tan a prop del gran poeta israelià.

També he seguit el consell que l’Albert Benzekry i un savi anònim em feren en un meu post anterior sobre Forcano, i m’he procurat dues traduccions esplèndides de la Raquel García Lozano. Em deia Anònim: “Clavats a la carn del món és excel·lent. Però és que la poesia de Iehuda Amikhai és meravellosa. Jo us recomano a tots que us feu amb les traduccions que hi ha al castellà, degudes a Raquel García Lozano: Un idioma, un paisaje (Hiperión); Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad (La Poesía, señor hidalgo); i Gran tranquilidad: preguntas y respuestas (Cátedra). A mi personalment m’agraden una mica més les traduccions de la Raquel García Lozano”. Jo he trobat les dues primeres.

Suposo que a molts de vosaltres us deu passar com a mi, que fins ara no coneixia Amikhai, així que us el presentaré en quatre mots. El poeta va emigrar el 1935 a Palestina amb els pares i la germana: “Som una de les úniques famílies judeoalemanyes que no va patir en l’holocaust. Mon pare i ma mare tenien vuit germans i tots van emigrar a Palestina”. Amikhai participà en la Segona Guerra Mundial com a voluntari en la Brigada Anglesa, i durant la guerra de la Independència de 1948 va fer part del Palmaj (un cos d’elit que va combatre durant el mandat britànic i en la guerra de la Independència). Escriu Raquel García: “Amikhai publica els seus primers poemes després de la creació de l’Estat d’Israel, i les seves experiències en la guerra de 1948 seran el teló de fons de la major part de les seves obres”.

El poeta, que va deixar de creure en Déu als quinze anys, ha estat l’epígon de la modernitat pagana a l’Israel modern. Ningú de les generacions que li eren anteriors no hauria escrit un vers com aquest: “Veig com treus no sé què del frigorífic / que t’il·lumina des de dins com una llum d’un altre món”. És clar, qualsevol poeta anterior hauria dit “espelma” o “foguera” en lloc de “frigorífic”. No allargo més aquesta presentació. Vaig de dret a la traducció de Forcano.

L’antologia de Forcano abraça cinquanta anys de la poesia d’Amikhai (del 1948 al 1998). És una poesia poblada de referències als textos bíblics, a la litúrgia hebrea i a la cultura jueva en general, i a pesar d’això, el seu subjecte és un ésser humà reconeixible a qualsevol racó del món. Per això la seva poesia s’ha traduït a vint llengües: perquè s’entén a tot arreu. Són uns versos que camegen amb naturalitat, es mouen amb sensualitat i parlen amb senzillesa. És una poesia plena de claror i de carn; una poesia que fa llum en el gest i la sensació (en aparença innocus) perquè ells ens parlen lliurement de l’existència.

En la poesia d’Amikhai hi ha una veu que se sent maltractada per Déu i que contra Deú busca la unicitat del món perduda en l’acte creador de separar els elements i els éssers. Déu no és el Gran Creador, sinó el Gran Mutilador. I la poesia és un recurs –humil, sí– que pot contribuir a reparar una part de la destrossa. “Senyor, per què no m’has abandonat?”, fa un vers. És per això, diu Raquel García, que Amikhai reïx d’expressar l’existència simultània, en l’espai i en el temps, d’elements tan oposats com l’amor i la guerra, el naixement i la mort, la pedra i l’aigua, la víctima i el botxí, i el crit i el silenci”.

Els que coneixeu la poesia de Forcano endevinareu, en aquest intent de recompondre el món (amb l’ajut de metonímies, quiasmes, antítesis, oxímorons, antilogies, antístrofes, inversions, fal·làcies patètiques, oposicions semàntiques…) una de les fonts on s’abeura el nostre poeta (vull dir Forcano, no Amikhai, que ara també és nostre). La setmana que ve us parlaré de les traduccions de la Raquel García Lozano.