Més Espanya

Espanya ja no és plural. Ho era despús-ahir, però avui ja no. Espanya és una cosa molt voluble, talment plastilina. Un dia és una reserva biològica rica en endemismes i l’endemà és un toro i prou. En el discurs d’investidura de Rodríguez Zapatero, el famós sintagma “España plural” ha desaparegut a favor del “permanente esfuerzo de integración de la diversidad en la unidad”. Només són paraules, direu. Sí, però són paraules que fan tremolar. Perquè, si “España plural” volia dir riure’s del Parlament de Catalunya i trinxar l’Estatut, no vull ni pensar què voldrà dir això de la “integración de la diversidad en la unidad”: trobo que s’assembla molt a la fraseologia franquista vinculada als coros i danzas, a aquelles lluïdes exhibicions de balls regionals. Només de sentir-ho, les cames em volen fugir corrents.

Però no hem pas de patir: l’Espanya de Zapatero, diu, és diversa, i negar-ho és de canalles. Obriu els ulls i mireu: hi ha el PP i el PSOE, el castellà i l’espanyol, El Mundo i El País, la COPE i la SER... Una diversitat que mareja. A més, l’Espanya diversa en la unidad aguanta això i més; aguanta fins i tot una micona de diversitat excèntrica, tipus Carles Francino, Joan Ferran, Montserrat Nebrera, Júlia Otero, Carme Chacón, Ferran Adrià… Vet aquí la frontera de la diversitat dins l'Espanya una.

En temps preliberals es parlava temeràriament de les Espanyes (així, en plural), però aquells temps nefands, portadors de llavors disgregadores, han passat feliçment a la història. Davant nostre s’obre un futur assolellat: PP i PSOE decantant-se com les aigües del mar per donar pas a l’Espanya una, Pau Gasol i Fernando Alonso units per una sola il·lusió nacional, i darrere d’ells tots nosaltres.

¿Què més voleu?