divendres, 4 d’abril de 2008

Premis Serra d'Or

























Els Premis de la Crítica Serra d’Or acaben de reconèixer, entre altres, la novel·la L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal; l’assaig El riure de la màscara, de Pere Ballart, i l'aplec de versos Diari d’un setembrista, de Jordi Llavina. Me n’alegro per tots: els premis fan justícia. Vaig a pams i en faig molta via.

No he llegit L’illa dels dòlmens, però sí la novel·la anterior d’ANTONI VIDAL FERRANDO, La mà del jardiner, i tinc el goig de conèixer personalment en Toni. Fèiem feina junts a l’institut de Santanyí (ell ensenyava història, i jo, llengua). L’hora més bona del matí era la del pati, quan sortíem a fora, exposàvem bocins de pell al sol i la fèiem petar amb en Toni. Quan ell parlava, el nostre silenci s’allargava més enllà de la seva veu. Amb quatre mots planers deia veritats de vertigen, veritats que ens somovíem per dins, de manera que ens calia callar per pair-les; paraules que dies i mesos més tard encara ens ballaven pel cap: “No es poden tenir dins la mateixa aula els alumnes que volen estudiar i els que no volen estudiar”, deia en Toni, i tots callàvem perquè ningú sabia dir-ho millor que ell. A banda d’això, La mà del jardiner és una novel·la esplèndida ambientada en un poble mallorquí que tots identifiquem amb Santanyí, per molt que en Toni es faci l’orni. Quan Sam Abrams va presentar la novel·la a Santanyí el teatre era ple de gom a gom, com si allí s’hi fes un concert de Bruce Springsteen. I és que a Santanyí se l’estimen, en Toni. Tots els qui l’hem conegut l’estimem. (De la seva poesia, si voleu, en parlarem un altre dia.)

El riure de la màscara és un assaig excel·lent de PERE BALLART sobre la ironia en la poesia. Ballart és un magnífic crític literari especialitzat en poesia. Un bon crític ha de saber detectar la qualitat que hi ha en modes poètics molt distints, ha d’orientar el lector i a més ha de donar-li eines per a educar el gust. En Ballart fa tot això i més. I no és gaire amic d’abstrusitats estelars: sap que la bona poesia viu ran de terra i ran de pell, i estima les paraules senzilles que impacten amb precisió de bisturí en els fondals de la condició humana. El riure… sí que l’he llegit: l’he devorat.

El Diari d’un setembrista, de JORDI LLAVINA (Premi Alfons el Magnànim València de Poesia 2007) és una meravella que recomano a tothom. La poesia de Jordi Llavina és d’una sensualitat vibrant i exquisida que s’expandeix fins envair tots els racons del cos, de la casa i de la vida. I no és pas una sensualitat cuticular i llisquent –a la manera dels brasilers, com si diguéssim. No. És una poesia que va del porus al múscul i del múscul a l’os i de l’os a la vida sencera. A més, els versos de Llavina són per a ser escoltats primer i llegits després: experimentar primer el plaer i després la fondària. Llegir el Diari és com passejar descalç pel sostre de l’ànima. Jas un tastet:

“Però ella ja no hi és, i jo no hi veig.
Quina despulla, el cos, quan no s’estima!
Fa com la mà del cec,
que, en una plana llisa, ignora,
primer, i després
s’enyora.”

L’enhorabona, amics!

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Joan,

t'agraeixo molt aquestes paraules tan amables. Animen de debò a continuar escrivint. Una aferrada.

Jordi Llavina

JOAN CALSAPEU ha dit...

Gràcies a tu, Jordi, pels versos que ens dónes.