dimecres, 16 d’abril de 2008

Consol per a catalanolectors

Els percentatges de lectura que el Gremi d’Editors de Catalunya i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana han fet públiques no són cap sorpresa. Llegim poc i en castellà. El 77’9% dels llibres venuts –se suposa que les dades fan referència a les vendes– a Catalunya són en espanyol, i només un 20’4% són en català. Quatre a un. Golejada a favor de l’espanyol. Si fessin públiques les dades de les illes Balears i Pitiüses i del País Valencià, ens caurien a terra (les dades).

És normal. “Ca magre cria puces”, diuen a Mallorca, i “quan en veuen un de gras canvien de ca”, hi afegesc jo. La substitució lingüística és com una marea que acaba negant les illes que durant un temps han sobreviscut a la inundació. Ja fa temps que a Barcelona hi ha més teatre en castellà que en català. I els índexs de lectura en català dels últims trenta anys mai han arribat a les envistes dels talons de la lectura en espanyol. És lògic. Per alguna cosa tenim una llengua minoritzada: per abandonar-la sense dol ni planys, que és com s’abandonen les llengües sobrants. Posar-hi objeccions és antiestètic, i a ningú li agrada fer-se malveure.

Si us serveix de consol, us diré que d’altres estan molt pitjor que nosaltres. Els gal·lesos, per exemple. El mes de febrer era a Gal·les i em va pegar per entrar a la biblioteca d’Abersychan, el poble on sojornava. Vaig demanar per la secció de llibre en gal·lès i em van ensenyar una prestatgeria: els llibres gal·lesos ocupaven dues lleixes, i la meitat eren diccionaris, gramàtiques i manuals per aprendre la llengua. Tot plegat, cinquanta o seixanta volums. Trist.

¿Què? ¿Consolats? ¿No? Mira que sou mals de conformar…!

4 comentaris:

Timpana ha dit...

Més trist encara és que ens trobem en millor situació que moltes llengües minoritàries i sigui aquesta una excusa per no queixar-nos, no moure’ns, mig satisfets, mig encongits, no cridem la mala sort i tornem a estar pitjor que ara.

Has intentat alguna de vegada posar-te en la mentalitat d’un carnisser francès a Reims, un bomber espanyol a Àvila, o un netejavidres japonès a Yokohama per exemple? Al matí es lleven, es dutxen, treballen, discuteixen, dinen a fora o a casa, passegen, s’avorreixen, escriuen un blog, fan poesia, toquen l’harmònica, espien els veïns, cuinen, mengen el que ha cuinat l’altre, ... i no pensen en la seva llengua, en si l’han hagut de canviar al banc, o amb un client, o amb un transeünt que els demanava on era l’ajuntament. I molt rarament en senten una altra que no sigui la seva. T’agradaria tenir la relació que ells tenen amb la llengua? perdries part del que ara tens i guanyaries el que ells tenen. Però aquesta possibilitat no hi és. Ni tu, ni jo ni els nostres descendents ho aconseguirem. Amb sort, amb molta sort, seguirem lluitant, i prou.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Possiblement l'únic consol està en la lluita, perquè en la lluita hi ha dignitat personal. I res més. Com "la llavor futura", l'"or taronja" que invoca Jaume Subirana en un poema de "Rapala", llavor i or que cauen "en una terra, en una llengua que no n'esperes res".

elisabet ha dit...

marededeusenyor, si anessis a l'fnac de València...

JOAN CALSAPEU ha dit...

No hi he anat, a l'Fnac de València, però es deu assemblar molt al de Madrid. ¿M'equivoco?