dijous, 10 d’abril de 2008

Pluja daurada

M’haureu de disculpar, perquè encara estic en estat de xoc després de llegir –jo no miro la tele: llegeixo (amb perdó)- el discurs d’investidura del president del Gobierno en funcions míster Zapatero. El text sona com un tambor de llauna, de buit i trist que és; però és que hi ha paràgrafs que fan posar el pèls de punta -ahir en vaig comentar un-, i n’hi ha que encenen la indignació i la vergonya aliena, com aquest: “La legitimidad de las reformas estatutarias sólo tiene, para nosotros, dos condiciones: el respeto a la Constitución y su aprobación mediante mayorías que supongan, al menos, un amplio consenso político y social.” [sic (sí, sí: sic)]

Marededéudelcel. Quina barra! Quin cinisme! Quina falta de respecte! Quanta falsedat! Quin xàfec d’orins sobre les catalanes testes! Es veu que el pobre Estatut del 30 de setembre, aprovat pel 90% dels parlamentaris catalans, no comptava amb prou consens. Clar, amb un 90%, ¿on vols anar? A cal Guerra que el ribotegi una mica, ves. Amb Euskadi tenien l’excusa que el Pla Ibarretxe el sostenia una majoria justeta dels parlamentaris, i el van llençar a la paperera tot just arribar al Congrés. A Catalunya no tenien excusa i en la pràctica van fer el mateix. I ara el senyor Zapatero té les galtes de repetir el mateix discurs mentider, com si fóssim idiotes o patíssim Alzheimer col·lectiu!

I a més té les penques d’exigir “respeto a la Constitución”. Com si no sabéssim com va, això! Com si fóssim nens de uè que del món només en saben els bolquers! Com si ens passés per alt que quan judiquen la validesa d’un Estatut català ho fan a manera d’ordalia medieval: posen el text sobre unes brases roents i si el paper crema vol dir que és inconstitucional. Si això ho fan amb el trívial, imagineu-vos amb l’Estatut! Així van les coses en el Tribunal Constitucional quan es tracta d’instruments d’autogovern català. Si en dubteu, aneu a buscar en López Tena i us en contarà unes quantes, d’ordalies.

Disculpeu-me l’encesa, però és que em sento insultat, m’heu d’entendre. Em cau al damunt un xàfec d’orins monclovites i m’indigno. Penso en els milers de catalans que han votat aquest falsari i sento vergonya aliena.

2 comentaris:

exCaldes ha dit...

Se'm diu pluja daurada, malparlat! I a molts catalans els agrada!

JOAN CALSAPEU ha dit...

Gràcies, Joan. No em venia al cap, el sintagma aquest -com que no ho he provat mai... He rectificat el títol.