Amikhai segons García Lozano

Diu Confuci: “Millor que qui coneix quelcom és qui ho estima. Millor que qui ho estima és qui s’hi delecta”. Conèixer, estimar, delectar-s’hi. El Mestre establí la jerarquia -no pas l’ordre, que és indiferent. Davant la poesia de Yehuda Amikhai, jo m’he delectat, he conegut i he estimat.

Ahir vaig acabar la lectura d'Un idioma, un paisaje. Antología poética 1948-1989, en traducció castellana de Raquel García Lozano. Un volum en què la saviesa del poeta se suma a la saviesa de la traductora per donar un resultat esplèndid. Quaranta anys de poesia condensats en un llibre de 234 pàgines. La millor mostra d’Amikhai que conec.

És impossible abraçar Amikhai amb les quatre paraules que admet un post. Faré el que podré. La poesia del jerosolimità és profunda, sensual, despullada, metafòrica, irònica, emotiva, passional, al·lusiva però accessible, filosòfica però arrapada a la crosta del món, balsàmica i terrible, contradictòria, desesperada i vibrant. No tinc temps ni espai per explicar el què i el com de cada adjectiu. Què hi farem.

Sí que puc citar el psicòleg social Natan Sonis: “Si un terapeuta ajuda a posar paraules a les vivències perquè no quedin atrapades en el silenci, llavors, un poeta com Amikhai és un terapeuta social”. També puc dir que Amikhai va posar paraules a tota la gamma d’emocions de l’home: l’amor apassionat, el desamor, l’horror de la guerra, les recances, les nostàlgies, el desesper, la desemparança, la memòria i l’oblit de tot plegat… Amikhai parteix de vivències i impressions quotidianes, les recull amb mots hebreus del carrer, les carrega de munició metafòrica i les dispara cap a un cel buit de déus, el cel turbulent i contradictori de la condició humana.

“Ya he vivido lo suficiente como para desear
sólo eso, y no el reino de los cielos”.
Tranquilidad de alma. Tranquilidad y alma (1980)

Lamentava Amikhai, en una entrevista per a la TV israeliana, que els temes de la poesia havien canviat, ja no eren la terra, els valors socials i comunitaris, sinó qüestions individuals aïllades del context. Un lament que, amb igual raó o més, podria pronunciar avui en una televisió catalana.

L’espai recurrent de la poesia d’Amikahi és Jerusalem. A la ciutat santa els amants s’estimen i es deixen i es retroben, i la ciutat esqueixada és el símbol de tots els esqueixaments:

“Recuerdo que la ciudad estaba dividida
no sólo entre judíos y árabes
sino entre tú y yo
cuando estábamos juntos en ella.”
Gran tranquilidad: preguntas y respuestas (1980)

La guerra i la mort tenen també residència permanent en la poesia d’Amikhai: la mort dels amics morts, la mort que viu dins el pare del fill mort. El temps és mesclum: el passat es barreja amb el futur i viu en el present, a la manera d’Eliot. El poeta troba també les paraules per parlar del conflicte araboisraelià:

“El sol pensó que Jerusalén era un mar
y se hundió en ella por error.
Los peces del cielo apresados en una red de callejuelas,
se despedazan mutuamente sin compasión.”
Yerushalayim (1967)

La reflexió sobre la infantesa travessa tota la seva obra. La infància no es perd ni s’allunya (“el tiempo no me aleja de mi infancia”), sinó que es transforma i es podreix i ressuscita en forma de fill. Hi és sempre, per a pastura de la desesperació i com a signe de la unicitat del temps:

“Nada desaparece del mundo:
lo que antes era tres mástiles en el barco
ahora es tres suspiros hacia dentro, hacia mi interior.”
Detrás de todo esto se oculta una gran felicidad (1974)

La poesia d’Amikhai és també una conversa valenta amb els textos bíblics sobre els quals es fonamenta el judaisme. Valenta, sí, perquè, tot respectant-los com a principi d’autoritat, els qüestiona, els muny per a obtenir nous dubtes, els dessacralitza i els fa parlar del món, més enllà del món jueu:

“Dios está lleno de piedad,
si lleno no estuviera Dios de piedad
habría piedad en el mundo y no sólo en él”
Shirim 1948 -1962

Un idioma, un paisaje també és un llarg i tortuós camí cap a la felicitat, el punt de partida del qual és lamentable:

“Los hombres son una muralla de piedras errantes.
Ni siquiera en el Muro de las Lamentaciones
he visto piedras tan tristes como esas.”
Yerushalayim (1967)

Però al final del camí hi és, a pesar de Déu, a pesar de la desesperació i potser gràcies a la desesperació. En aquest punt –cabdal– Amijai sintonitza amb el filòsof Comte-Sponville: “el que sabem és que la felicitat és desesperant; allò que miro d’esbrinar és com la desesperació podria ser feliç: la felicitat desesperada i la desesperació feliç!” (La felicidad, desesperadamente, Paidós Contextos, 2005).

El que us vull dir amb tot això és que, si esteu afectats del virus de la poesia, no us perdeu aquesta traducció de la Raquel García. En català hi ha tres traduccions d’Amikhai: la llunyana Antologia de Yehuda Amihai, d’Eduard Feliu (Proa, 1972); la posterior Queda’t amb mi, de Forcano (Columna, 1995), i la recent, també de Forcano, Clavats a la carn del món (Proa, 2001). A més, Forcano també ha fet versions catalanes de Pinkhas Sadé, Ronny Someck i altres. En castellà hi ha diverses antologies de poesia hebrea contemporània; dues que conec són Antología de la literatura hebrea contemporánea, a càrrec d’Encarnación Varela (Octaedro, 1992), i Poesía hebrea contemporánea, en traducció de Teresa Martínez (Hiperión, 1994). Si sou poligots, penseu que la poesia d’Amikhai està traduïda a trenta-cinc llengües (entre elles l’àrab, el xinès i el japonès).

Bon profit us faci, si ho tasteu.