Germinal

Poses una paraula en el paper i l’acotxes. I esperes. La paraula és llavors com una sement enterrada. Cal deixar-la en mans de l’oratge, que plogui si vol, esperar que tregui ull, que sorgeixin les arrels com una barba i que li creixin els cabells, un floc que s’enfila dins la tija que veurà la llum i un dia, potser, florirà.

O es podrirà sense conèixer la llum i la ròssa de mots serà llacor que farà brostar paraules noves, perquè la poesia neix de la mort per fecundar la vida.

La poesia i el silenci

No hi ha paraules poètiques. Hi ha mots que, posats l’un a tocar de l’altre, muden en poesia el silenci d’entremig. La poesia deu consistir, doncs, a fer expressius els intermedis, a pastar els silencis per desvetllar emocions adormides i obtenir ressons inèdits, a trobar veus emboscades a les fronteres lexicals. Hi ha tants silencis com paraules. Hi ha silencis secs i humits, melats i acerbs, bledans i erms. Hi ha el silenci d’una copa soliua, el de la font que no raja, el del pigot que beca; hi ha el silenci ajagut dins els nínxols i el que dansa en el fum dels focs mal apagats. Hi ha tot un abecedari de silencis, un alfabet sencer en què totes les lletres són mudes (com la hac) i parlen. Així mateix hi ha una morfologia i una sintaxi del silenci.

Fer poesia deu ser, doncs, trobar les paraules que bastiran els silencis, així com els paletes aixequen envans no pas per fer envans, sinó per fer espais -el sentit de dos envans és l’espai i el temps que hi ha entremig. És dins aquest buit lexical que hi ha el plus ultra dels mots i de les persones. Paraules com envans que delimiten un sentit (o més d’un). Paraules que no basten per dir, ni soles ni juntes, i busquen l’eloqüència dels silencis per a dir-se o mig dir-se, que cerquen de cavar en el misteri i olorar-lo, potser tocar-lo amb els dits, sense comprendre’l. Abocar-se a l’abisme i mirar sense vertigen, i després tornar a la vida de sempre, amb la sensació de percebre tal vegada un xic millor.

En penombra

Un poema és un habitació precàriament il·luminada, un lloc tènue on descansar l’esperit, una penombra que desdibuixa el perfil de les coses i les fa surar. Com si un esbart d’àngels invisibles les aguantés en sopols. Com si, descalces, caminessin sobre una mar sense mullar-se els peus. Com un Crist que passava per allí.

La comprensió del poema

Hom diu que no llegeix poesia perquè no l’entén o no sap si l'entén. És el mateix hom que acudeix a una exposició de pintura no figurativa i tampoc l’entén, però gaudeix de les vistes i en vol més. O sia, que no entendre un quadre no és obstacle per gaudir-lo, però la foscor d’un poema és frustrant i dissuadeix de llegir-ne d’altres. ¿No és una contradicció, això?

Sí, ja ho sé. Les imatges les repengem sense esforç en un envà del cervell i les paraules, en canvi, van a una paret mestra i demanen un esforç -i si són enigmàtiques i cal desxifrar-les, més esforç encara. D’acord. Però no és just que la dificultat de comprensió sigui, en poesia, una barrera tan severa. Entre altres coses, perquè la poesia és un misteri, és una forma de religiositat (o, si voleu, d’espiritualitat), amb tot el que això comporta d’inaprehensió.

Davant un poema farem bé de captenir-nos igual que davant un quadre abstracte. No ens hem d’angoixar davant uns versos que no entenem. Hi ha molts poemes que no entenc, i no passa res; si són bons, probablement m’agradaran –i si no m’agraden, els deixaré anar. Entendre el significat del poema no és imprescindible, perquè, com preceptuava Archibald MacLeish, “un poema no significa, és”. (D’altra banda, ¿què putes vol dir entendre?) El poema és un artefacte artístic que pren possessió de nosaltres sense que calguin raons, explicacions ni arguments; la lògica ja la hi posarem nosaltres si ens plau.

Si el poeta no ha fet clar el poema és perquè ho ha volgut així: l’ha entelat perquè hi càpiga més significat, ha concebut un enigma que el lector resoldrà si vol. Un lector de poesia ha d’acceptar positivament aquest repte; ha de valorar les virtuts formals del poema i obrir d’ampit en ample les portes de l’esperit per a rebre el torrent de versos; ha de deixar-se envair (com fa amb les formes indiscernibles d’un quadre) i deixar que el poema esclati no pas dins la intel·ligència, sinó dins l’emoció. És després que s’enfilarà –o no– per les escales de la comprensió.

Un poema no és un criptograma, sinó una carícia.

Sensacions viscudes

Quan poetitzem una sensació viscuda, mentim. Perquè quan la vivíem no la sentíem així com diem: la vivíem diferent –sobretot, la vivíem menys. És quan la recordem i l’escrivim, que la sentim. I en recordar-la, la recreem –ço és, creem. Imaginem el que la nostra sensibilitat hauria sentit si fóssim més sensibles, si l’imperatiu de viure en societat i d’actuar-hi no l’hagués convertit en una crosta. Mentim amb demble sincer. Fingim sensacions sinceres. Escrivim amb sinceritat diferida. La poesia té aquestes coses.

La poesia és un peix

que es pot mossegar la cua, o no -jo m'estimo més que no se la mossegui. Tal com l’entenc, la poesia és un peix que pensa l’ham que du clavat al paladar i crida orgasmes amb la boca tancada. Allà calla el dolor, aquí silencia el plaer. En tots dos casos fa de lenitiu, els atenua, per fer-los alhora assumibles i comunicables. La poesia no és amiga de les expansions –ni tan sols ho és la poesia romàntica.

Oliva

Llegeixo, en el pròleg de Salvador Oliva al recull Ultralleugers (Premi Carles Riba 1994), de Quim Español, una consideració breu i profitosa sobre la creació poètica. Heus-la ací:

“És d’agrair que a la poesia de Quim Español no hi hagi cap dels tres defectes que, al meu entendre, sovintegen a la poesia catalana d’avui: a) el sermoneig moral, b) la set d’admiració i c) l’engany (entès, naturalment, com la intenció de fer passar gat per llebre). El primer és irritant, el segon és pueril, el tercer és ridícul, i tots tres no deixen de ser mai un insult a la intel·ligència del lector. Els tres remeis corresponents per curar aquests tres mals són la consideració, la humilitat i la lleialtat.”

¿Què us sembla? Jo trobo que és una lliçó magistral condensada en sis retxes i busques. Me’n faig un mapa conceptual i tot, vegeu què us dic:

MALURES → EFECTES → REMEIS

sermoneig moral → irritació → consideració

set d’admiració → puerilitat → humilitat

engany → ridícul → lleialtat

↓

( insult a la intel·ligència )

Poesia i pensament

Al darrer suplement de cultura de l’Avui, Jaume Cabré em regala unes paraules de Heidegger que no coneixia: “Qui vulgui respostes, que calli; qui busqui preguntes, que llegeixi poesia”. La poesia entesa com a sala d’espera i estímul de la filosofia. La poesia com a frisança i emoció intel·ligent. Gran.

Tinc el goig d’aprendre –ensenyar no!– poesia contemporània amb uns pocs alumnes de batxillerat. Seria massa llarg de dir el profit que n’obtenim, perquè és molt, però un dels guanys evidents és aquest que proclama el filòsof: llegir poesia suscita un munt de preguntes que enriqueixen l’aire que respirem –ben al marge que hi hagi respostes o no. Quan la lectura de poesia és compartida (primer en veu alta i després en silenci), i hi ha temps per comentar la impressió que ens fa i les idees que hi suren, llavors pren cos l’inenarrable plaer didascàlic de què parla Cabré.

Emperò, poesia i filosofia no s’han de fondre ni confondre: són vagons distints d’un tren possible. Si un poeta en vol fer allioli, el més fàcil és que se li negui i el resultat sigui una pasterada. Un excés d’especulació malmet la poesia perquè l’allunya de la pell i de la terra. La poesia obsessivament meditativa s’exilia de la seva pàtria (que és el país de les emocions) i deixa de fer servei. Una demesia d’abstracció ens du a veritats tan remotes que no parlen de nosaltres i ens són, doncs, inútils. La poesia no ha de renunciar a les idees –clar que no!–, però ha de posar la carn on aquestes idees es puguin clavar. Talment com diu Iehuda Amikhai en el vers que dóna títol a l’última traducció catalana de la seva poesia: “clavats a la carn del món”. Aquesta setmana us en parlaré.