dijous, 12 de novembre de 2009

Germinal

Poses una paraula en el paper i l’acotxes. I esperes. La paraula és llavors com una sement enterrada. Cal deixar-la en mans de l’oratge, que plogui si vol, esperar que tregui ull, que sorgeixin les arrels com una barba i que li creixin els cabells, un floc que s’enfila dins la tija que veurà la llum i un dia, potser, florirà.

O es podrirà sense conèixer la llum i la ròssa de mots serà llacor que farà brostar paraules noves, perquè la poesia neix de la mort per fecundar la vida.

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

siples paraules són llavors que creixeran, sense dubte, si són tractades amb tendresa

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, Jesús. Per cert, que ja he comprat "Una sortida digna". Vejam si les paraules hi han fet una bona crescuda.