La insolència de nòmer Jaume

Una ordre ministerial del 18 de maig de 1938, essent ministre de Justícia Tomás Domínguez Arévalo, obligava a inscriure els noms de fonts, en el Registre Civil, només en espanyol. La part necessària del text resava així: “Debe señalarse también como origen de anomalías registrales la morbosa exacerbación en algunas provincias del sentimiento regionalista que llevó a determinados Registros buen número de nombres, que no solamente están expresados en Idioma distinto al oficial castellano, sino que entrañan una significación contraria a la unidad de la Patria”. Més endavant, el 12 d’agost de 1938, el mateix ministre insistia que serien nul·les les inscripcions registrals que fossin fetes en llengua altra que l’espanyol.

M’hi ha fet pensar el pas recent d’en Jaume Valls, cambrer del restaurant Coloma, al port del Masnou, a qui han suspès de sou i feina durant una setmana per discutir amb un client habitual que li deia “Jaime”. Segons conta Valls, el client el va provocar repetidament cridant el seu nom en espanyol i amb un to despectiu “Mira el Jaime éste”. El cambrer es va sentir ofès i es va dirigir al comensal per recordar-li que el seu nom era Jaume, en català.

Ja ho veieu: passen els anys però hi ha glòries que no empal·lideixen. Els amos del restaurant Coloma –ja sabeu on no heu d’anar a dinar– encara apliquen al peu de la lletra l’ordre ministerial del comte de Rodezno, i castiguen la inflamació identitària dels cambrers morbosos. Fan bé: tothom sap que nòmer Jaume “entraña una significación contraria a la unidad de la Patria”, i que l’hidra del separatisme creix com el lligabosc si no es talla d’arrel. Un comença observant «Em dic Jaume» i acaba votant que sí en una consulta sobre la independència de Catalunya.