Gallecs

Sembla un miracle que, a tocar de Mollet, hi hagi Gallecs. Un racó del Vallès Occidental on sembla que el temps s’hagi aturat, una clapa agrícola i forestal de bellesa corprenedora, encaixonada enmig del marasme urbanístic i les llenderades d’asfalt que flagel·len la comarca. Un "miracle" que no és sinó el fruit d’una mobilització veïnal llarga, tossuda, històrica, per preservar aquest espai.

Caminem amb la lentitud que imposa una corrua d’infants. Una mar de ravenisses blanques llepa les vores dels conreus. Ací i allà, l’estesa de terrossos beu amb avidesa la llum falba de la tarda. Els àlbers, les figueres i els canyissars es drecen per a contrapuntar la plana sonsònia de trossos i glevers. Falta poc per arribar al mirador, però les nenes –en són sis– fan figa i es deixen caure a terra. Juguen amb els macolins, amb una pepa de drap i amb el tap d’un biberó. Allà deçà s'albira el Montseny, els cingles de Bertí, el Tagamanent, la Mola de Sant Llorenç de Munt. La Mariona dorm en el cotxet. Les menudes s’alcen i l’emprenen a empaitar-se. Una cascada de llum vessa sobre el cap escarolat i ros de la Joana, que riu com una maduixa, i tot al seu voltant la llum es multiplica i també s’enriola.

Llavors penso que no tinc ni idea de què cosa és la felicitat, però que en aquest precís instant sóc feliç a través de la meva filla. I tinc la santa carrincloneria de dir-ho.