dissabte, 28 de novembre de 2009

Gallecs

Sembla un miracle que, a tocar de Mollet, hi hagi Gallecs. Un racó del Vallès Occidental on sembla que el temps s’hagi aturat, una clapa agrícola i forestal de bellesa corprenedora, encaixonada enmig del marasme urbanístic i les llenderades d’asfalt que flagel·len la comarca. Un "miracle" que no és sinó el fruit d’una mobilització veïnal llarga, tossuda, històrica, per preservar aquest espai.

Caminem amb la lentitud que imposa una corrua d’infants. Una mar de ravenisses blanques llepa les vores dels conreus. Ací i allà, l’estesa de terrossos beu amb avidesa la llum falba de la tarda. Els àlbers, les figueres i els canyissars es drecen per a contrapuntar la plana sonsònia de trossos i glevers. Falta poc per arribar al mirador, però les nenes –en són sis– fan figa i es deixen caure a terra. Juguen amb els macolins, amb una pepa de drap i amb el tap d’un biberó. Allà deçà s'albira el Montseny, els cingles de Bertí, el Tagamanent, la Mola de Sant Llorenç de Munt. La Mariona dorm en el cotxet. Les menudes s’alcen i l’emprenen a empaitar-se. Una cascada de llum vessa sobre el cap escarolat i ros de la Joana, que riu com una maduixa, i tot al seu voltant la llum es multiplica i també s’enriola.

Llavors penso que no tinc ni idea de què cosa és la felicitat, però que en aquest precís instant sóc feliç a través de la meva filla. I tinc la santa carrincloneria de dir-ho.

8 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

ahir vaig estar-hi fent unes quantes fotografies que les aniré penjant al meu bloc Instants. ës un bonic paratje, per cert ahir al matñí curull de gent caminant i ciclistes.

David ha dit...

Hola Joan,
Fa poc que he descobert el teu blog i m'interessa molt el que hi escrius. Comparteixo algunes de les teves dèries, sobretot la passió per la llengua catalana i per la literatura.
Sobre el que escrius avui, no en puc dir gran cosa perquè no tinc fills però m'imagino que ha de ser tan bonic com tu ho expliques.

Joan Vives ha dit...

Quina casualitat! Nosaltres també hi vam ser però com que allò és tan gran no vam coincidir. Vaig fer força fotos, les paisatgístiques les he penjat "en obert" al Facebook, les que hi surt gent (menors!) les penjaré amb més cura perquè només les pugui veure i descarregar la gent implicada.

;-)

Joan Arnera ha dit...

Visca, doncs, la carrincloneria! Salut!

Clidice ha dit...

Gallecs és un dels llocs del món que més m'agraden. Ara que ja no vaig tan al Vallès, sempre el trobo a faltar :)

Imma Moles ha dit...

Joan,

Escrius que enamora. A mi m'enamora,vaja.

Per moltes més sortides com la d'ahir!

Ens han trinxat el país, però m'il·lusiona pensar que les nostres filles (totes són nenes!) coneixeran els racons genials que encara hi ha en aquest país petit, que les sabrem dur a veure la terra, a conèixer-la, a barrejar-s'hi.

I així potser també sentiran que val la pena lluitar pel que encara ens queda.

Visca la terra!

Joan Calsapeu ha dit...

Francesc: aquests dies la llum es posa sobre Gallecs com un vernís brillant.

David: tenir fills (filles, en el nostre cas) és bonic, però molt dur.

Joan: donaré un cop d'ull al fèisbuc i copiaré les fotos. Et surten molt bé!

Joan Arnera, el senyor de les segones intencions: les carrinclonades s'han de plantar molt esparses!

Montse: Gallecs és deliciós (i ideal per dur-hi a passejar la canalla).

Imma: les nostres filles hereten un terrer pel qual paga la pena lluitar; però l'hauran de reparar. Visca la terra!

Anònim ha dit...

Una carrincloneria? No. Un plaer, sentir-t'ho dir i llegir-ho ara.

Montse