diumenge, 1 de novembre de 2009

PSOE/PSC, colpistes

En el segon volum de les memòries, Jordi Pujol recorda una cosa sabuda: la visita que l’agost del 1980 va rebre a Premià de Dalt d’Enrique Múgica, el qual buscava la complicitat de Convergència i Unió amb el govern d’unitat que s’estava gestant i que havia de presidir el general Armada. Pujol li va dir que no. Dic que és cosa sabuda perquè Javier Cercas parla d’aquest pas a la seva esplèndida Anatomia d’un instant (p. 65), sense revelar però el nom del visitant. Bo i així, en una nota de la p. 444 Cercas remet a una font que concreta la informació: “Donen notícia de l’entrevista entre Jordi Pujol i un membre del PSOE Andreu Farràs i Pere Cullell, El 23-F a Catalunya, Barcelona, Planeta, 1998, p. 53-54”.

Tothom que tenia interès a saber-ho, doncs, sabia que l’actual "Defensor del Pueblo" [!] i el seu partit van maniobrar per fer caure el govern d’Adolfo Suárez en una operació que costa molt no anomenar cop d’estat. De fet, el cop hi va ser, i, si bé el PSOE havia participat en l’impuls previ del putsch, al final se’ls en va anar de les mans. L’interessantíssim llibre de Cercas dóna més clarícies en aquest sentit, com per exemple aquesta, referent al famós dinar entre Alfonso Armada, Antoni Siurana (aleshores batlle de La Paeria) i el dirigent de PSC Joan Reventós: “[…] en la reunió de Lleida Armada va explicar la seva idea de govern de concentració i, quan el general es preguntava qui podria presidir-lo, Raventós [sic] el va interrompre: «Que qui el presidirà? Doncs tu».” (p. 444).

O sia, que no només la cúpula del PSOE, sinó també la seva franquícia catalana estava implicada en la trama que desembocà en el cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Va bé saber-ho, més que res per a saber amb qui ens les havem; i perquè no admetem de segons qui cap lliçó de democràcia; i per entendre coses que passen ara o suara. I em demano què passaria a qualsevol democràcia europea si transcendís que un alt càrrec institucional havia ordit, vint-i-nou anys enrere, un cop destinat a posar un militar a la presidència del govern.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

segurament passaria tot el contrari que passa aquí ... o no. Ja no me'n refio ni de la meva ombra :(

Joan Calsapeu ha dit...

Això -entre altes coses- és el que han aconseguit: que no ens refiem de ningú, que no tinguem agafador. Però alerta, que aquest és un sentiment autodestructiu. Ens cal ser lúcids i crítics, sí, però també ens cal confiar en algú.