De Llavaneres a l'infern

Llavaneres és un magnífic trampolí cap a l’infern. Servidor hi he nascut i hi he fet vida molts anys, i ja de menut sentia l’escalforeta del braser sota els peus. L’experiència em diu que a Llavaneres hi ha una de les portes de l’infern, una que per ventura es va obrir quan, als anys vint, el dictador Primo de Rivera va elevar la família més acabalada del poble als cirrocúmulus de la noblesa, i el cap de la nissaga esdevingué «el senyor comte» -que va tenir una fi injusta i tràgica l’estiu del 1936.

Però la llavor estava sembrada i en acabada la guerra n’arribaren altres com ell. Verbigràcia, el distingit governador civil Eduardo Baeza (el desgraciat que va entomar la vaga dels tramvies del 1951) va triar Llavaneres com a recer. I, com que fins i tot la gent com ell té amics, els va convidar al poble. I es veu que hi van trobar gust i prengueren llum de na pintora. Vet aquí que el poble es va anar omplint de carcamals. I l’Ajuntament de l’època, que vessava d’agraïment per l’altruisme del seu benefactor –va fer córrer no sé quin paper relacionat amb l’escola–, resolgué dedicar-li el nom de les escoles, que durant anys i panys van lluir el nom edificant de “Colegio Público Eduardo Baeza Alegría” (on un servidor de vostès va cursar la primària). I més tard encara va venir el capitán general de la región militar catalana, amb tota la corrua de fatxes i llepaculs que arrossegava.

En resum, Llavaneres es va convertir en un bastió del règim, un pantà de servilisme, un forat regit amb maneres feudals. I quan el Gran Bacó es va morir, l’alcalde del poble va continuar en el seu lloc, impasible el ademán, i vinga fer xalets i urbanitzacions, que els diners anaven a raig-i-roll i ningú sabia on feien cap, però tothom s’ho imaginava. I com que no passava res, la penya va entendre que allò era una "tradició" sòlida sobre la qual es podien fer molts calés. En un poble així, clar, havia de guanyar el PP. Primer per majoria absoluta i després per majoria relativa. Cap problema, però, perquè aquí hi havia el PSOE/PSC, amb Antoni Jiménez (un senyor que va més viu que una espira de foc) al capdavant per participar de la festa. ¿I què va passar? Doncs va passar això, això, això i això. L’any passat ho vaig contar aquí mateix, en quatre apunts, i ahir a TV3 en van fer cinc cèntims.

Ara Supergarzon ha mirat a Llavaneres i ha descobert la Mediterrània. Que Santa Llúcia li conservi la vista, que la té ben agusada. Però el sentit que Supergarzon té més esmolat és el de l’oportunitat: ja el veig amb els ulls en blanc, omplint un cove de porqueria catalana amb brutors ja sabudes i unes altres d’imaginades, i mireu amb quin plaer ens el tira a la cara, i com trinxa l’autoestima dels catalans ara que preparem les consultes independentistes… Perquè em temo que el re de la cosa és aquest, i no cap altre.

Sí, Llavaneres és un magnífic trampolí cap a l’infern.