divendres, 6 de novembre de 2009

Homo parvus

Reunió de l’equip docent d’un grup de tercer d’ESO. Dos delegats dels alumnes hi acudeixen perquè tenen un parell de crítiques a fer –cosa que està molt bé. ¿I què diuen? Que les classes no són divertides. Caram. Servidor salto com si tingués una molla al cul i objecto que, així com l'aigua dels rius no és salada, les classes no són divertides; que l’institut no és una ludoteca; que per a divertir-se hi ha les discoteques, els jocs de taula, les play stations i els esports d’equip, i que la funció de les classes no és divertir, sinó instruir. Tenen catorze anys. Vejats l’esperit o signe del temps. Però vaja, envist que l'esperit de marres és durador i transversal (perquè el retrobem en els cicles educatius posteriors), proposo una dràstica reforma educativa que salvi els desajustaments que encara persisteixen; una reforma que s'obriria pas amb mesures com aquestes:

Mesura 1: Que els graduats en ESO rebin, juntament amb el diploma acreditatiu, un xumet de coloraines per celebrar la consumació.

Mesura 2: Que, als Digital text que ja arriben, els animals de la sabana ballin el can-can, que les amebes compareguin abillades com pallassets, i que un ratolí es gronxi mentre explana la lliçó en forma d’acudits –ai, que em temo que això ja hi és!

Mesura 3: Que, a l’assignatura de Ciències Socials, la geografia s’ensenyi component puzzles (ep, dels fàcils!), i la història, amb pel·lícules de dibuixos animats.

Mesura 4: Que, a la Universitat, hom permeti als alumnes de fer les exposicions orals sense treure’s la piruleta de la boca; que el cadiram dels pupils sigui substituït per castells inflables, i que els professors amenitzin llurs explicacions –sempre tan feixugues!- amb malabars i titelles.

Homo ludens, deia Huizinga. Va fer curt. Homo parvus, tocava dir.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

hahahaha quina susceptibilitat!! :P d'entrada un suspens pels professors de llengua atèsa la falta de precisió expositiva de l'alumne. I segur que no volia dir "interessant" i no li va sortir cap més paraula?

És broma, és clar. Però no he pogut deixar de recordar-me dels meus temps de delegada de classe al BUP i els mals de caps que tenia quan la classe em delegava per dir-li a tal o qual professor que, per favor, fes les classes de manera que no ens adormíssim. :)

Joan Calsapeu ha dit...

Montse, digue'm susceptible i afarta'm. O gat escaldat l'aigua tèbia tem. T'asseguro que l'anècdota que conto és només un botó de mostra de la jaca. La mentalitat i el comportament infantil fan forrolla i duren, i duren, i duren. Els dos cursos de batxillerat ja no són el cinquè i el sisè d'ESO: són l'onzè i el dotzè de primària. I a la Universitat passen coses que te'n faries creus.

Clidice ha dit...

Si t'entenc perfectament. Anècdota: estudio Humanitats a la UOC de fa ... eons (a 2 assignatures per semestre, imagina). A les trobades presencials, cada dia més, escolto persones perfectament adultes, ploriquejar per tal o qual assignatura i la seva "duresa", perquè treballen i no tenen temps. El més curiós és que la majoria dels ploricaires són mestres!!

Clidice ha dit...

*perdó, atesa no duu accent, he escrit atès primer i després s'ha infiltrat :(

Anònim ha dit...

Tu rai, noi. T'ho trobes a l'escola i repenses el sistema. A casa, al treball, al carrer, arreu pul·lula aquest gec que ens deixa orfes.

Anònim ha dit...

Anècdota personal. Dos anys enrere, en el meu darrer curs de filologia catalana, per tancar l'expedient vaig fer una assignatura de comentari de textos de primer. Juro i perjuro que una alumna, parlant d'un personatge de la novel·la que comentàvem, va portar-ne a col·lació un altre d'El cor de la ciutat. Jo opinava que la novel·la no tenia ni suc ni bruc, però és allò que dius: entre poc i massa...
Jordi