diumenge, 22 de novembre de 2009

Les aules, de dreta

La dreta i l’esquerra existeixen, sí –ja ho deia Bobbio–, però per adscriure’ns a l’una o l’altra ens hauríem d’escindir. Vull dir que passa sovint que un és d’esquerra per a unes coses i de dreta per a unes altres. (Val a dir que és més fàcil ser de dreta que d’esquerra: a l’hora de manar, el primer sempre és més coherent que el segon, i li és més fàcil de justificar les concessions que fa a l’altra part –molts progressos socials han tingut lloc, històricament, amb governs de dreta.)

Per això, quan algú va i em diu que és d’esquerres en tot i per tot, fujo corrents. Algú així, una de dues: o em vol aixecar la camisa (tipus psoe) o està intoxicat d’ideologia (tipus icveuia). Els primers exhibeixen una retòrica d’esquerra i fan polítiques de dreta dura (vegeu Corbacho amb la immigració o Salgado amb els indults fiscals a les superrendes). Els segons serveixen un còctel de rigiditat i bonisme que és pur verí.

A un servidor l’escudella li surt d’esquerres, però la pilota (ço és, la política educativa) que hi poso és de dreta –la botifarra, com sap tothom, no és de dreta ni d’esquerra. Hi deu tenir a veure que pico pedra en un centre de secundària, estic escaldat i els pedagogs de despatx no em donen encantàries. Si havia de fer un decàleg que sintetitzés les línies mestres de la política dita educativa a la Catalunya independent –servidor no perdo el temps considerant altres marcs–, la cosa potser aniria així:

1. La institució que fa al cas es dirà Ministeri d’Ensenyament (no pas d’Educació).

2. Perquè la funció no serà pas educar –això és cosa dels pares–, sinó formar (en el doble sentit d’instruir i fer passar per les baquetes).

3. I no hi ha formació sense esforç, disciplina i repressió. Els pupils que no fan la farina blana no han d’estar a l’institut, sinó en algun altre lloc (a cals pares, a cals tiets, en centres de formació ocupacional, o aprenent un ofici en una empresa).

4. Com que amb això no n’hi haurà prou, caldrà instaurar l'expulsió exprés. L’alumne que dóna creu no pot estar dos mesos pertorbant a l’espera que es resolgui un expedient disciplinari: el director l’ha d’engegar ipso facto.

5. Hi haurà una doble xarxa, una de pública i una de privada; en la primera, mestres i professors estaran autoritzats a ventar una cleca a l’alumne que emprenyi molt; els pares que no hi estiguin d’acord podran dur el fill a la privada.

6. Els mestres i els professors tindran el rang d’autoritats; seran, doncs, mereixedors del màxim respecte i estaran facultats per aplicar sancions.

7. No es descuidarà la cohesió: l’ensenyament serà obligatori i gratuït fins als setze anys, i hi haurà una formació professional exigent i seriosa.

8. Hi haurà centres (instituts i universitats) d’èlite. Els alumnes més brillants seran convidats a apuntar-s’hi, i hom podrà fer-hi vida en règim d’internat.

9. Lliures de l’espoli fiscal amb què Espanya ens castiga, les beques per estudiar (sobretot a l’estranger) seran abundants i generoses.

10. A les universitats, la investigació deixarà de ser una broma de mal gust, perquè hi haurà recursos per benpagar els investigadors.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

amb algun matís, per la cosa aquella de què mai s'està d'acord del tot amb tothom, voto a favor del teu decàleg. Sobretot en els primers punts, que trobo essencials. Hi ha massa pares dimissionaris i sempre m'he negat que els meus fills fossin educats a l'escola. Si l'escola ha d'educar fem-ho a l'espartana: que els fills siguin propietat de l'Estat. :)

Ah! i així, sense rumiar-m'hi massa, em podria definir com una anarco comunista llibertària de centre dreta. És que sóc més de menú degustació que no pas de plat i fondo. Serà que menjo poc :)

Jordi ha dit...

Distingida autoritat decent,

Us faré tres comentaris.

Com a nom per a un ministeri tal, sempre m'ha agradat el que hi posen a Itàlia: Ministero della Pubblica Instruzione, la seu del qual, a Roma, pujat al tramvia que surt de Largo Argentina i tira avall cap al Trastevere, es veu, creuat el Tíber, a mà dreta. Ometem per un instant els resultats educatius italians i subratllem que, essent com sou de dreta en aquest afer, el concepte d'"instrucció" us plaurà. (Aleshores també caldrà un ministeri per instruir els pares, però això ja quedarà per una altra vegada.)

Pel que fa al punt 6, bé hi haurà d'haver una prova per tal que segons quina mena de tòtils, soques, enzes i volats no siguin considerats ni autoritats ni docents. (Vaig fer el CAP l'any passat i segons quin personal que corria per la sala de profes de l'IES em va fer esfereir més que no m'haurien impressionat els lestrígons i els cíclops; i jo no fa tant que era estudiant...)

El punt 10, oh!, sí!, que els projectes de recerca rutllin i les sales de becaris ja no siguin mai més plenes de precaris!, que aviat ens haurem de conxorxar amb els segurates per quedar-nos-hi a dormir entre cartrons!

Per cert, si hem de tenir llistes obertes et postularé com a ministre. Mentre l'estat no arriba, però (després de tres o quatre segles encara té ganes de fotre el romancerot!), jo proposaria la destitució de l'actual conseller, ni docent ni decent per a la formació de ciutadans...

Records,

Jordi

(A vegades signo Jordi i a vegades Notaire, però si fa no fa som la mateixa persona, i estem encantats de llegir-te i seguir-te sempre.)

Joan Calsapeu ha dit...

Montse: ara m'aniria d'allò més bé que la Mariona fos propietat de l'Estat (però, pensant quina mena d'Estat tenim damunt... ho deixarem per a més endavant.)

Jordi: no ometis els resultats educatius italians, que són molt (i de lluny!) millors que els nostres. En aquell país es recita la Divina Comèdia a la televisió pública en horari de màxima audiència; i centenars de milers d'italians miren i escolten amb la màxima atenció.

Quant al punt 6, admeto la feblesa de la meva proposta. És cert, quines "autoritats" més galdoses que hi hauria a Catalunya! Però... ¿les autoritats que avui són considerades com a tals, tenen gaire més nivell?

M'apunto a la destitució de l'actual conseller del ram; però per favor, no em vulguis fer ministre: hauria de callar el que penso i rebentaria.

Gràcies i salutacions a tots dos!