dimarts, 10 de novembre de 2009

Espanya és mentida

Espanya és un estat construït a boca de canó contra Catalunya; un canó que, quan no dispara bombes, dispara mentides. Les bombes: les del 1707-1714, les del 1842, les del 1872, les del 1909, les del 1936-1939, i per poc no n’hi hagué el 1981. Les mentides: Colom, les Capitulacions de Santa Fe i el testament del Descobridor, Palos de Moguer, Cervantes i el Quixot, Garcilaso, Hernan Cortés, Bartolomé de las Casas, l’Amadís de Gaula, La Celestina, el Lazarillo, fray Luis de León, Juan de la Cosa, Yuste, Pedro de Llanos, el Siglo de Oro, l’"abdicació" que els escriptors catalans fan de la seva llengua als segles XVI i XVII, la vinculació de les illes Canàries a Castella… allèn d’altres bòfies menys culturals i ben hodiernes.

La idea d’Espanya recolza sobre una muntanya de mentides tan alta, gruixuda i espessa que no hi ha racionalitat ni evidència que valgui contra elles. La bola de falsificacions, d’apropiacions culturals i de faules inventades per la censura és tan grossa que, si s’obrís com un meló i es mirés d’assumir la veritat, Espanya rebentaria. Ja poden venir Irizarry, Merrill i una mala fi d’investigadors nord-americans a dir que els espanyols han viscut cinc-cents anys enganyats. És per demés, perquè Espanya viu de l’engany. Espanya és enemiga de la veritat i està, per consegüent, incapacitada per a l’autocrítica, immunitzada davant els estralls de la recerca històrica amb metodologia científica, i blindada davant tot possible sentiment de culpa.

El que ja costa més d’entendre és que les universitats catalanes es comportin com si fossin espanyoles i no atenguin, doncs, les recerques que fan persones com Pep Mayoles, Jordi Bilbeny, Josep M. Orteu, Manel Capdevila i tants altres que graten amb profit ací i allà. Les quals recerques, posades en comú, encaixen com les peces d’un trencaclosques i fan llum sobre un historicidi de dimensions colossals, perpetrat obsessivament contra Catalunya. De tot això fa vuit anys que se’n parla en el Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica que cada any té lloc –ves per on– a Arenys de Munt. El que fa nou serà els dies 20 i 21 de novembre, a la Sala Municipal. Podeu consultar el programa aquí.

3 comentaris:

Cesc ha dit...

Em costa de creure, tot i la recerca que Jordi Bilbeny ha fet, que Cervantes fos catalanòfon de València i es digués realment Sirvent. La mateixa cosa puc dir de La Celestina i el Lazarillo.

Estic d'acord que hi va haver censura i hispanització de la Història. És un fet. Però crec que en aquest tema s'ha anat massa lluny. I si el que es creu que són girs catalans fossin realment girs castellans que van penetrar de ben antic dins la llengua catalana? Em refereixo als girs 'me haría cruces' o 'meter cucharada'. Si cerques al DRAE veuràs que a l'entrada 'cruz' hi ha el següent:

hacerse cruces

1. loc. verb. coloq. Demostrar la admiración o extrañeza que causa algo.

A més, no sabem exactament com era el castellà oral dels segles XVI i XVII. Tot el que semblen mers catalanismes són potser paraules ben espanyoles.

Penso que amb bones intencions es vol muntar un trencaclosques on tot encaixa, però amb un defecte: es forcen les peces.

Joan Calsapeu ha dit...

Hola, Cesc. A mi no em costa gens de creure-ho, ans al contrari: em sembla evident que l'autor del Quixot era un catalanopalant valencià, i que el Lazarillo és una novel·la d'ambient valencià escrita originalment en català. Els estudis de Bilbeny i Orteu que fan al cas són demolidors: si pots, llegeix-los.

Quant a les presumptes catalanades de La Celestina, és cert que s'ha d'anar amb compte. N'hi ha que són paraules i modismes compartits per diverses llengües romàniques de la península ibèrica (l'exemple que aportes n'és un). Però n'hi ha que són catalans i prou, com "a osades", "en no nada" i "ce, ce, ce". I, bo i així, cal admetre que, fins i tot en aquests casos, les pistes lingüístiques no són definitives, sinó que calen traces d'altra mena. Doncs bé, tant en el cas de La Celestina com en el del Lazarillo, n'hi ha. Per exemple, el document on consta que l'autor de la Comedia de Calisto y Melibea era ARAGONÈS; o l'impossible paisatge castellà del Lazarillo, que menja fruita de l'hort de Múrcia (tan lluny de Toledo i Salamanca i tan a prop de Tormos, al sud del País Valencià).

Clidice ha dit...

Que la història d'Espanya s'ha estat reescrivint no és cap paranoia, és història mateixa. Ara, qui ho ha fet i perquè? el mal més gran sempre l'hem tingut a casa. :(