dimecres, 4 de novembre de 2009

Intuïció

Llegeixo l’article de Joan Solà titulat «Intuïció», dins el volum Plantem cara. El mestre escriu que un alumne li va dir: “Tu sempre apel·les a la intuïció, però moltes vegades la teva intuïció no es correspon amb la nostra”. I observa Solà: “Fa vint anys això no passava: els alumnes de filologia catalana eren en general persones de bona arrel catalanoparlant, i molts tenien, a més, força sensibilitat lingüística”.

El passatge em crida l’atenció perquè fa exactament vint anys jo era alumne de Joan Solà. Però l’article és del 1999, i per tant en fa trenta del temps en què “això no passava”. Tant se val. Quan servidor feia filologia catalana “això” tampoc “no passava”. A finals dels anys vuitanta no ens calia estudiar gramàtica generativa per saber si una frase era catalana: ho sabíem perquè havíem crescut amb el geni de la llengua i el dúiem dins. Dèiem pla i rai, érem ploramiques o eixerits, si queia un desfet de pluja ens posàvem a xopluc, les llaminadures dels altres ens feien glatir, però ens aveníem i ens fèiem prou, dúiem els bolets a vendre, sempre en portàvem alguna de cap, ens estimàvem més això que no pas allò altre, la sabíem llarga i la fèiem petar, de vegades curtejàvem de diners i la ballàvem magra però bé que fèiem bullir l’olla, rumiàvem i enraonàvem, n’estàvem molt de la gossa, a casa la mare ens acotxava amb la flassada i el bivac el fèiem sobre una màrfega, el pis compartit era can Taps, però estudiant ens hi escarrassàvem -ens calia anar vius!-, ens afanyàvem o fèiem el ronsa, trobàvem que la Marta era una figaflor i son germà un gamarús, i si bevíem massa canviàvem la pesseta i de tot això tal dia farà un any. I més endavant, quan dubtàvem sobre una construcció n’hi havia prou de fer això que diu en Solà: tancàvem els ulls i escoltàvem els avis, i sabíem que allò s’ha dit sempre en català. A casa i al carrer –a l’escola no!- ens havíem fet lingüistes: no hi havia “norma” més valuosa que la nostra intuïció.

Ara tot això s’ha fet fum. En Ramon Folch ho explica molt bé en un article sobre la llengua de La Trinca, publicat el 25 d’octubre a El Periódico, que consona amb el d'en Solà. Escriu Folch: “la reposició de "Vint anys de cançons" [...] em va posar davant l’amarga evidència que el català era la llengua que es parlava quan la gent parlava català. Totes les gravacions rescatades per al programa de La Trinca mostren persones diverses compartint una sintaxi i un sistema fonètic que ja sonen a raresa. És extraordinari, perquè només han passat trenta anys. I trenta anys de pretesa normalització lingüística, a més.” És un article bo, lúcid i trist. Si us abelleix, podeu repescar-lo aquí. A mi m‘ha fet pensar en el paper d’en Solà i en aquelles classes de vint anys enrere, quan la intuïció (o sia, la llengua) encara existia.

10 comentaris:

Cesc ha dit...

L'alumne va dir "moltes vegades", potser n'hi ha alguns que hauríem dit "tot sovint" o "molt sovint". Bé, què hi farem! Com has dit és trist que la situació actual sigui aquesta.

En un altre missatge ja et vaig dir que hi havia alguns professors de català que no s'esforçaven prou a parlar un català mitjanament potable (potser no se n'adonen). N'hi ha sobretot de joves, però n'hi ha també de la teva edat.

Una altra cosa que em sap greu és la pèrdua del francès com a llengua mirall. Servia, entre d'altres coses, no pas per imitar-lo, sinó per reincorporar mots i expressions que eren compartides de vell antic. Per exemple, "reeixir", "desenvolupar" i un llarg etcètera. No cal dir que l'occità ens serveix també per regenerar-nos. Sabies que "tòtil" existeix en occità? Es diu "tòti". I "tanòca" (crec que en occità s'escriu així). Bé, ho deixo perquè ja he dit tot el que havia de dir.

Francesc Vall-llobera

Cesc ha dit...

Una altra cosa: la llarga tirallonga d'expressions que s'han anat perdent no ens hauria de fer enfollir. El pitjor és que l'estàndard sigui totalment hispanitzat.

Pensa que moltes de les expressions que esmentes tenen història, sí, però en d'altres llengües fortes també es van perdent expressions populars i familiars d'abans. L'important és que les que les substitueixin no siguin totes un mer calc d'una sola llengua. I tots coneixem qui és la culpable en el nostre cas.

Joan Calsapeu ha dit...

Francesc, la raó te vessa. Sabia que "tanoca" també és occità, però que "tòtil" també ho és, no ho sabia; ¿també l'han habilitat com a insult, allí dalt?

I tant que aniria bé, mirar cap a Occitània i cap a França (amb perdó per als nord-catalans!): a devers allà bufa vent fresc i compensatori.

Ara, tot i concedir que tens raó quan dius que les llengües fortes també perden expressivitat, i que el que compta és que l'estàndard sigui genuí, deixa'm dir el que segueix -que si no, rebento:

Perdre el lèxic, les locucions i la fraseologia popular és perdre l'ànima. I una llengua sense ànima és un zombi, una mena de mort vivent fora del seu lloc, que no és altre que la tomba. Perdre tot això és perdre identitat, cultura i intel·ligència, perquè l'empobriment lèxic és el correlat de la indigència mental (mental i més, perquè una persona que perd les paraules s'assembla a un putxinel·li). És més, abandonar les paraules de la tribu per parlar i pensar (ep, per aquest ordre!) amb les paraules de l'ocupant és assimilar-se a l'ocupant (és parlar, pensar i actuar com ell). Abans se'n deixa alienació, d'això. Després se'n va dir aculturació. A mi m'agrada més dir-ne anòmia i podridura, enrunament i desésser.

Jordi Llavina ha dit...

Joan, magnífic article. L'enhorabona!

Anònim ha dit...

Ben d'acord, anòmia i podridura, enrunament i desésser.
Tot i això, Joan, des del meu desconeixment, perme't-me, més proper a la indigència acadèmica (tot i ser fill d'un alumne del mestre Solà, en la dècada dels 70, si no m'erro. Així, doncs, també m'han arribat les seves mestries), l'empobriment lèxic es degut a diversos factors.
Una hipòtesi de biosociòleg aficionat, com goso (marededéusenyor! Me'n faig creus!) ens aportaria reflexions al voltant de la funcionalitat de la llengua oral com a eina comunicativa i de com s'ha adaptat, o resistit, als darrers canvis després de l'esclat tecnològic i de disponibilitat de tot allò vinculat a la comunicació audiovisual. Des de l'aparició del cinema, passant per la televisió i l'actual era digital. En tot aquest esclat les exigències per a triomfar, biològicament parlant, han disminuït en favor d'una millora estètica. Només cal repassar les excel·lències oratòries dels actuals polítics.
De ben segur que aquesta hipòtesi teòrica que se m'ha acudit tot estenent la roba deu tenir alguna part de raó.
Tot i aquesta grisor que ens aclapara, internet ens aporta de nou la necessitat, en part, de tenir cura o com a mínim de reconsiderar la deixadesa en l'ús de la llengua. Potser és una percepció equívoca i és estrictament de referència personal no extrapolable al marc general. Tammateix m'agrada pensar, intuïtivament, que si jo he progressat des de l'aparició dels blogs altres ho hagin fet també. Soc rara-avis, però no pas tant. Oi?
Endavant les atxes, amic!

Llorenç ha dit...

És curiós perquè, en cas de dubte, moltes vegades he fet servir aquesta estratègia de pensar com deia qualque cosa l'àvia, que parlava aquell català tan genuí...
El cas és que anam perdent referents culturals i lingüístics.
Una llàstima.

Anònim ha dit...

Em quedo amb el "Endavant les atxes" de l'anònim(a) estenedor(a) de roba. Cal mirar
endavant, i engrescar-se i... no arronsar-se.

Joan Solà

Cesc ha dit...

Joan,

"Tòti" es troba solament a la vila de Seta i vol dir imbecil, bajà ("baujàs", com en diuen en occità). Si t'interessa, tot això ho trobaràs a l'adreça següent: http://lengadoc.chez.com/lexoc.htm

Hi trobaràs un diccionari bilingüe occità-francès prou interessant (conté 8.000 termes). I si en vols més, vés a http://www.jfbrun.eu/lengadoc/lenga.htm. Com ja saps el llenguadocià és més semblant al català que d'altres varietats. Tenen també "Aquò rai!". En definitiva, un fum d'expressions i de mots paral·lels als nostres.

Anònim ha dit...

En cap cas el meu apunt era una justificació d'una renúncia. Ai làs. M'aventurava a entendre perque en aquest estat evolutiu ha minvat la cura per la llengua, qualsevol llengua. Adés, mal m'està dir-ho, tot sovint em retreuen el meu 'català tancat'. A voltes m'he d'explicar quan utilitzo girs o referents culturals propis. No els comparteixen. Es genera un buit comunicatiu. O parles en clau internacional o el localisme aleshores esdevé indesxifrable. Si poguessin em dirien 'tio canya', però no en saben ni un borrall d'aquesta història. No en saben o no volen, o s'escuden en la globalització. Tan li fa. Persitirem en la dèria.
Amic Joan, tens ben merescut la visita, al teu blog, del mestre. Felicitats.

L'estenedor

Cesc ha dit...

Cito en Pep Saborit Vilar, del País Valencià, que en un missatge al Migjorn, titulat Les harmonies vocàliques del valencià, diu el següent:

"Quina llàstima que siguen vistes com a "bastotes" totes aquelles coses que sonen més distants i més genuïnes en molts casos, com els parlars de la ò i la è."