Intuïció

Llegeixo l’article de Joan Solà titulat «Intuïció», dins el volum Plantem cara. El mestre escriu que un alumne li va dir: “Tu sempre apel·les a la intuïció, però moltes vegades la teva intuïció no es correspon amb la nostra”. I observa Solà: “Fa vint anys això no passava: els alumnes de filologia catalana eren en general persones de bona arrel catalanoparlant, i molts tenien, a més, força sensibilitat lingüística”.

El passatge em crida l’atenció perquè fa exactament vint anys jo era alumne de Joan Solà. Però l’article és del 1999, i per tant en fa trenta del temps en què “això no passava”. Tant se val. Quan servidor feia filologia catalana “això” tampoc “no passava”. A finals dels anys vuitanta no ens calia estudiar gramàtica generativa per saber si una frase era catalana: ho sabíem perquè havíem crescut amb el geni de la llengua i el dúiem dins. Dèiem pla i rai, érem ploramiques o eixerits, si queia un desfet de pluja ens posàvem a xopluc, les llaminadures dels altres ens feien glatir, però ens aveníem i ens fèiem prou, dúiem els bolets a vendre, sempre en portàvem alguna de cap, ens estimàvem més això que no pas allò altre, la sabíem llarga i la fèiem petar, de vegades curtejàvem de diners i la ballàvem magra però bé que fèiem bullir l’olla, rumiàvem i enraonàvem, n’estàvem molt de la gossa, a casa la mare ens acotxava amb la flassada i el bivac el fèiem sobre una màrfega, el pis compartit era can Taps, però estudiant ens hi escarrassàvem -ens calia anar vius!-, ens afanyàvem o fèiem el ronsa, trobàvem que la Marta era una figaflor i son germà un gamarús, i si bevíem massa canviàvem la pesseta i de tot això tal dia farà un any. I més endavant, quan dubtàvem sobre una construcció n’hi havia prou de fer això que diu en Solà: tancàvem els ulls i escoltàvem els avis, i sabíem que allò s’ha dit sempre en català. A casa i al carrer –a l’escola no!- ens havíem fet lingüistes: no hi havia “norma” més valuosa que la nostra intuïció.

Ara tot això s’ha fet fum. En Ramon Folch ho explica molt bé en un article sobre la llengua de La Trinca, publicat el 25 d’octubre a El Periódico, que consona amb el d'en Solà. Escriu Folch: “la reposició de "Vint anys de cançons" [...] em va posar davant l’amarga evidència que el català era la llengua que es parlava quan la gent parlava català. Totes les gravacions rescatades per al programa de La Trinca mostren persones diverses compartint una sintaxi i un sistema fonètic que ja sonen a raresa. És extraordinari, perquè només han passat trenta anys. I trenta anys de pretesa normalització lingüística, a més.” És un article bo, lúcid i trist. Si us abelleix, podeu repescar-lo aquí. A mi m‘ha fet pensar en el paper d’en Solà i en aquelles classes de vint anys enrere, quan la intuïció (o sia, la llengua) encara existia.