dilluns, 30 de novembre del 2009

Joan Vinyoli, vint-i-cinc anys

Els qui estimem la poesia sentim presències: les dels grans poetes que sembla que hi són i a més hi són. Com Joan Vinyoli, que va traspassar el 30 de novembre de 1984, avui fa vint-i-cinc anys, però que és aquí, amb nosaltres, alenant en els seus versos. No és que percebem la seva petja, no: és que el percebem a ell. Això només passa amb segons qui, clar. Les trossades dels grans poetes només es perfilen amb claredat quan són morts; és dedins el fossat que fan la creixença que els pertoca. És injust, però és així.

A l’entrada del 5 de desembre del 1938, en el seu Dietari dispers, Marià Manent escrivia això: “A la tarda, i especialment després de sopar, Vinyoli em parla de Rilke. Quina maduresa, quina acuïtat extraordinària, aquest minyó de 24 anys! M’hauria agradat de poder transcriure literalment les seves reflexions sobre Rilke, que, una mica organitzades, serien un assaig profund, ple de substància. Per a Vinyoli, una de les característiques essencials i més admirables de l’autor del Llibre d’hores és el fet de la seva vida autònoma, completa en ella mateixa com un arbre, aquell “estat constant de consciència activa”.

Vet aquí que aital característica escau també, com bunyol dins la mel, al nostre poeta, que posa la lucidesa sempre per sobre de l’emoció; que parla del dolor, del temps, de la mort, des d’una glabra soledat; que s’obliga –en paraules de Fuster– a una “macerada ascesi verbal”. Aquells anys de la guerra ja es veia que Vinyoli faria una aportació monumental a la literatura catalana. Un dia de febrer del 1937, en haver-li llegit Vinyoli un poema seu, Carles Riba li dedicà la seva traducció d’Èsquil amb les paraules següents: “Aquesta gran poesia, per a un poeta que serà gran, en tinc la fe”.