dissabte, 14 de novembre de 2009

'Illa Flaubert', de Miquel Àngel Riera

Si havia de dir els noms dels dos poetes mallorquins més influents a la segona meitat del segle XX, no dubtaria de dir Blai Bonet i Miquel Àngel Riera. Tan gran és el seu ascendent sobre els poetes avui en actiu a les illes, que la feina que tenen és trobar contrapesos a aquesta influència. En el cas de Riera, la part més coneguda de la seva obra són les novel·les, de les quals servidor estava dejú. (Un, com sempre, va al revés del món: entra per la finestra dels poemes i surt pel portal de les novel·les.)

El poeta i amic Ricard Garcia em va posar sobre la pista, aquí, de la darrera novel·la de Miquel Àngel Riera, Illa Flaubert (Premi Josep Pla 1990), i vaig trobar que llegir-la era una bona manera d’empetitir la penosa llacuna. Ara he complert el propòsit i ja friso d’abordar de ple l’obra narrativa del manacorí. Perquè Illa Flaubert té una frescor lingüística, un poder de suggestió, una riquesa de lectures i una densitat espiritual extraordinàries.

A la mort de sa mare i a l’edat d’uns quaranta anys, el protagonista innominat (un “noi de casa bona”) decideix canviar el rumb de la seva vida i desafiar la mort: vol dominar el temps, alentir-lo, en un intent desesperat d’assajar la immortalitat. “Era absolutament necessari assumir definitivament una nova conducta enfront del pas del temps, una actitud vigilant que dificultàs d’alguna manera el fluir de les hores, oposant-s’hi de pla, provant de fer canviar la seva cadència natural sotmesa ara a un obsedit procés de lentificació”.

Per aconseguir-ho, el protagonista esdevé el llogater vitalici d’un illot (Illa Lleona per a la gent de l’interior, el Saluet per a la gent del Port, Illa Flaubert per a ell), un bocí de naturalesa on el temps sembla aturat i on no ha mort mai ningú. Allí senyoreja sobre el temps (“les hores assoliren […] la condició de tenir més de cent minuts, amb la qual cosa quedà establert, de manera oficial, el temps d’Illa Flaubert”) i escolta el murmuri de la immortalitat.

Però és mentida. Ell no ha fet sinó agençar l’escenari de la seva ruïna i atreure la mort. El seu projecte era viure sense projecte, deia; volia buidar el temps i adormir-lo. S’equivocava. El temps cal acceptar-lo i omplir-lo: de literatura, d’altruisme, d’humor, de fills, d’amor. Sobretot d’amor. Ell ho sap i ho escriu sobre una tomba: “Tu i jo, nosaltres dos, nosaltres un”, vers que retrobem al poema XIII del recull El pis de la badia. Però allà i ací el sentit dels mateixos mots és antagònic: la veu que diu el poema celebra la vida; el senyor d’Illa Flaubert l’abandona.

4 comentaris:

Ricard Garcia ha dit...

Sempre he pensat que és una gran cosa poder compartir la literatura que ens enriqueix, per això m'ha agradat saber que l'has gaudit, Joan. Ara ja saps el perquè del meu entusiasme amb aquesta novel·la del Miquel Àngel Riera. Salutacions!

Joan Calsapeu ha dit...

L'entenc i el comparteixo, Ricard, l'entusiasme per Illa Flaubert. Gràcies per fer-me descobrir aquesta novel·la.

¿Saps quina és la grandesa de les bones novel·les? Que no cal donar-li la raó a ningú: no cal compartir els plantejaments del protagonista per a embarcar-te amb ell, per a sentir el que sent ell.

El senyor d'Illa Flaubert les du girades de peu: no el frenarà pas, el temps. No té present allò que diuen els versos de Riera: "I és que ni el temps ni el món existirien sense tu i jo, nosaltres som el temps, nosaltres som el món: ens pertanyen ambdós, són ben part de nosaltres, i el seu concepte és part d'aquesta cerimònia que van representant, desperts, els nostres cossos".

Però tant és. Vet aquí la màgia.

Salutacions!

Sadurní Vergés ha dit...

Hola Joan, també m'agrada molt el Miquel Àngel Riera poeta (no el conec com a novel·lista). Tinc el volum de la seva poesia completa que va publicar edicions del Salobre ara fa un parell o tres d'anys.

Salut i merci per parlar-ne.
S.

Joan Calsapeu ha dit...

Hola, Sadurní. És el mateix volum que tinc jo: 'Obra poètica completa (1953-1993)', de Miquel Àngel Riera. La primera edició és del 2004 -jo tinc la segona, la del 2005. Si no fos pels del Salobre, la poesia de Riera me la pintaria a l'oli (o hauria de tirar de biblioteca).

Salutacions!