Si havia de dir els noms dels dos poetes mallorquins més influents a la segona meitat del segle XX, no dubtaria de dir Blai Bonet i Miquel Àngel Riera. Tan gran és el seu ascendent sobre els poetes avui en actiu a les illes, que la feina que tenen és trobar contrapesos a aquesta influència. En el cas de Riera, la part més coneguda de la seva obra són les novel·les, de les quals servidor estava dejú. (Un, com sempre, va al revés del món: entra per la finestra dels poemes i surt pel portal de les novel·les.)El poeta i amic Ricard Garcia em va posar sobre la pista, aquí, de la darrera novel·la de Miquel Àngel Riera, Illa Flaubert (Premi Josep Pla 1990), i vaig trobar que llegir-la era una bona manera d’empetitir la penosa llacuna. Ara he complert el propòsit i ja friso d’abordar de ple l’obra narrativa del manacorí. Perquè Illa Flaubert té una frescor lingüística, un poder de suggestió, una riquesa de lectures i una densitat espiritual extraordinàries.
A la mort de sa mare i a l’edat d’uns quaranta anys, el protagonista innominat (un “noi de casa bona”) decideix canviar el rumb de la seva vida i desafiar la mort: vol dominar el temps, alentir-lo, en un intent desesperat d’assajar la immortalitat. “Era absolutament necessari assumir definitivament una nova conducta enfront del pas del temps, una actitud vigilant que dificultàs d’alguna manera el fluir de les hores, oposant-s’hi de pla, provant de fer canviar la seva cadència natural sotmesa ara a un obsedit procés de lentificació”.
Per aconseguir-ho, el protagonista esdevé el llogater vitalici d’un illot (Illa Lleona per a la gent de l’interior, el Saluet per a la gent del Port, Illa Flaubert per a ell), un bocí de naturalesa on el temps sembla aturat i on no ha mort mai ningú. Allí senyoreja sobre el temps (“les hores assoliren […] la condició de tenir més de cent minuts, amb la qual cosa quedà establert, de manera oficial, el temps d’Illa Flaubert”) i escolta el murmuri de la immortalitat.
Però és mentida. Ell no ha fet sinó agençar l’escenari de la seva ruïna i atreure la mort. El seu projecte era viure sense projecte, deia; volia buidar el temps i adormir-lo. S’equivocava. El temps cal acceptar-lo i omplir-lo: de literatura, d’altruisme, d’humor, de fills, d’amor. Sobretot d’amor. Ell ho sap i ho escriu sobre una tomba: “Tu i jo, nosaltres dos, nosaltres un”, vers que retrobem al poema XIII del recull El pis de la badia. Però allà i ací el sentit dels mateixos mots és antagònic: la veu que diu el poema celebra la vida; el senyor d’Illa Flaubert l’abandona.
