divendres, 27 de novembre del 2009

Fa quatre-cents anys

Abdul·lah Benàçar va abandonar casa seva amb ràbia i orgull. Ràbia de ser foragitat de la seva terra. Orgull de no abandonar la seva gent ni la seva religió, de compartir el destí del seu poble. Li havien dit que podia endur-se els diners, vestits i altres béns mobles; li havien promès que ell i la seva família rebrien aliment i bon tracte fins a desembarcar a Barbaria. No va ser cert. Els soldats del rei vingueren a buscar-los a casa, entraren en tropell, els van insultar i ataconaren els nens, que, espantats, feien per fugir. De camí cap a la costa van ser agredits i atacats per grups de saquejadors que els robaren els diners i els objectes de valor. En el port d’Alacant, en uns encants improvisats que no s’havien vist mai, malvengueren estris i objectes que no podien carregar. Van patir fam esperant al port i també durant la travessia. Ja dins la mar gran, son germà, que s’havia embarcat amb ells, discutí amb un mariner i el van llançar per la borda. Arribats a Orà, van fer camí cap a Tilimsen, on flotons de beduïns els atacaren i els van robar el no-res que els quedava.

D’això fa exactament quatre-cents anys, perquè el primer embarcament massiu de moriscos valencians va tenir lloc entre l’octubre i el desembre de 1609. Trenta mil van sortir del port d’Alacant; més de trenta-cinc mil, de Dénia i Fàbia; prop de divuit mil, del Grau de València; uns quinze mil, de Vinaròs, i prop de set mil, de Moncofa. L’expulsió dels moriscos, decretada a l'abril per Felip III, va afectar unes cent vint-i-cinc mil persones (la tercera part de la població del Regne de València). Tot això (i sobretot els antecedents de tot això) ho explica Joan Francesc Mira a Vida i final dels moriscos valencians (Bromera, octubre 2009), un d’aquests llibrots alts i amples de divulgació històrica, bellament il·lustrats (tots d’en Mira), que l’editorial valenciana té per bé de publicar.

Per cert, que el polígraf valencià sosté que els moriscos valencians van mantenir “de forma general l’àrab dialectal andalusí com a idioma domèstic habitual i com a llengua de la comunitat”, que “a les acaballes del segle XVI l’entenia [el valencià] una bona part de la població morisca”, però que “la llengua pròpia, la que parlaven entre ells, va ser l’àrab fins al temps de l’expulsió”. Cosa que contrasta amb l'afirmació d'Abdennur Prado, president de la Junta Islàmica de Catalunya, que el mes d'abril publicava a El Periódico, tocant als cinc mil moriscos que hi havia a Catalunya, que "aquests catalans eren població autòctona que parlava majoritàriament un dialecte romànic en la vida quotidiana".
¿Tan dissemblants eren els moriscos de les terres de l'Ebre i els que vivien un poc més al sud?