dissabte, 31 d’octubre de 2009

'País de neu', de Yasunari Kawabata

Aquest octubre ha arribat a les llibreries la versió catalana de País de neu, de Yasunari Kawabata (Osaka, 1899 - Zushi, 1972), en traducció d’Albert Nolla i a càrrec de Viena. És el segon Kawabata que publica l’editorial barcelonina, després de La casa de les belles adormides (2007). Cosa que s’agraeix, perquè si comptem els Nobel de literatura que encara no tenim traduïts en català (començant per la darrera, Herta Müller), no ens bastaran els dits d'una mà.

País de neu és una novel·la breu de gran delicadesa i de lirisme cristal·lí (Kawabata en estat pur), intensa i suggerent com un haikú. Shimamura, un empresari de mitjana edat de Tòquio, fa tres estades en un balneari de la costa oest del Japó (un racó de món on, per efecte dels vents que baixen de Sibèria, neva moltíssim). Allí coneix la jove Komako, que primer és una aprenent de geisha, després ja s’ha iniciat en l’ofici, i quan Shimamura fa la tercera estada ja és tota una professional. País de neu és la història d’amor (un amor frustrant, no consumat) entre ells dos.

Shimamura deixa la seva esposa a Tòquio i escapa del tragí de la capital, com fan tants empresaris nipons. Al País de Neu hi troba la bellesa d’un paisatge que imposa la seva “voluntat” sobre els pobladors, i un estil de vida fluent i sobri, una saviesa d’esclops. Però ell no aprèn res: es capté com un turista, ofega els sentiments, es manté tothora fred i hermètic, i al seu voltant sembla que el fred sigui encara més fred. Komako, que inicia la relació amb ell amb il·lusió i amb un gran desplegament de vitalitat, ha de resignar-se a una amistat de suro i llautó, a una relació eixorca. A més, la distància entre ells és de cada pic més gran: ella evoluciona i creix; ell és com una bassa d’aigües estagnants, buida fins de renocs.

Kawabata parla, a País de neu, de la bellesa, de la grandesa que hi ha –que hi havia?– en l’estil simple de la ruralia japonesa, de la gran capacitat que les dones tenen d'estimar… i alhora de la incapacitat creixent de beure aquest cordial, de pair-lo i anostrar-lo. De la dificultat, en definitiva, de trobar l’harmonia entre l’home, la naturalesa i el buit, que és el que Kawabata perseguia amb les seves novel·les.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

gràcies per la referència. Anotat! :)

Marcel ha dit...

Hola Joan. Una vegada més demostres que ets un gran lector (per la gran quantitat de pàgines que t'arribes a empassar!) i un gran lector per com saps llegir els llibres... M'ha agradat molt això de "la saviesa dels esclops", sí senyor. I a la teva lúcida lectura del llibre només hi afegiria una referència a aquest magnífic final en ascens (i en ascesi) que culmina amb un foc enmig de la neu, que crec que fa arribar el llibre encara més amunt.
A mi, mal m'estigui dir-ho, em va semblar menys morbós que "La casa..." però més delicat, més elevat. Gràcies per parlar-ne!

Joan Calsapeu ha dit...

Montse, te'l recomano de debò. Entre altres coses, 'País de neu' és una acció de gràcies a les dones, un homenatge a la seva sensibilitat.

Marcel, gràcies per haver triat aquesta novel·la i fer-la traduir al català. M'ha agradat més que 'La casa de les belles adormides'.

Salutacions a tots dos.

Viena Edicions ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari, Joan, en nom de Viena i del cercle! Trobaràs l'enllaç penjat al nostre web.

Una salutació ben cordial.