dimarts, 6 d’octubre de 2009

Postal mail de Catalunya

Hola, Karinna.

No, tonta, no m’he oblidat de tu. Passa que aquests primers mesos d’estar-me a Catalunya he pres el determini d’immergir-me en la llengua i en el país, i desconnectar de ca nostra. Ja sabràs perdonar-me. No tinc temps d’explicar-te totes les coses que he après aquí, ni de fer-te’n un resum. Et faré cinc cèntims només d’un parell d’impressions.

Catalunya és un país bonic a mitges. Els centres històrics de les ciutats, els boscos i les planes agrícoles fan goig. Però la costa i les perifèries urbanes fan plorera; les ciutats han crescut com una taca de greix, amb un tirat impersonal, lleig, rònec, inhumà. L’urbanisme català –que no és sinó la continuació de l’urbanisme franquista– ofèn els ulls i la intel·ligència. Tenia més bon concepte dels catalans: m’han decebut. No m’ha sobtat, en canvi, la cosa de la llengua: anava sobre avís i sabia que ningú em parlaria en català. I així ha estat.

El que és mal d’entendre, a Catalunya, és la política. Vejam si sabré dir-ho. Catalunya és un país en arrest domiciliari, una nació «protegida» per un exèrcit d’escarcellers anomenat PSC-PSOE. Molta gent el vota, aquest partit, perquè promet millorar les condicions penitenciàries. Però és mentida: les condicions no milloren, ans al contrari, no cessen d’empitjorar. I, quan els indígenes s’inquieten, els escarcellers criden els reforços, una tropa de mercenaris volenterosos, barroers i mancats d’escrúpols que s’identifiquen amb les sigles següents: PP, Ciudadanos, UPyD i Falange.

Et deus demanar com és que els catalans consenten això. Jo també m’ho demano, i encara no n’he tret l’aigua clara. Una hipòtesi que fa una mica de llum a l’embolic és la de la síndrome d’Estocolm: molts catalans se senten emocionalment envescats amb els seus captors i els costa imaginar una existència nacional lliure. Però també hi ha altres síndromes: la síndrome de la memòria de la por, la síndrome birmana, la síndrome de la peixera, la de les ales balbes, la de la impotència induïda, la del muricec entabanat... Però, ¿saps què et dic? Que em sembla que els catalans estan tips d’aguantar síndromes. Ara ja en passen de petites: fan consultes. I aviat en passarà una de grossa. Mira a quina hora t’ho dic.

Petons a raig i roll!

Roshna

8 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

ja veig que vaig bé, amb tots el respectes Joan, no és aixó, una presó és una altra cosa molt diferent, i no es un problema de síndrome, si més no de que al 80% dels ciutadans de Catalunya aquesta situació actual (millor dit la d'abans de la crisi) ja els hi està bé, i no estàn per independencies. I clar el que no pot ser es que un 20% s'erogui aquest dret a la independencia d'Espanya en nom de tots. Aqui entenc que n'hi ha com jo que podem entendre intel·lectualment aquesta possibilitat però que no la compartin en la pràctica. Causes moltes, possiblement perquè sense l'angoixant necessitat de llibertat que entenc pot tenirn aquest 20% no s'aacaba de considerar necessari, a banda que i aquñí hi ha el problema més greu, no hi ha cap capità per pilotar en condicions aquesta nau.
Explicali-ho aixó a na Karinna si no no entendrà res.

salut, i em sap molt de greu que t'emprentyessis amb mi, fins al punt que m'estic plantejant molt seriosament deixar de comentar res de política.

Joan Calsapeu ha dit...

A mi també em sap greu, Francesc. No m'ho tinguis en compte, per favor: suposo que ja se'm passarà.

Tornant al nostre debat. No pateixis per la Karinna: endemés de semblar espavilada, ho és. A més, ella prové d'un país que no fa tants anys es va independitzar de l'Imperi austrohongarès; un país en el qual, poc abans de la independència, d'independentistes n'hi havia pocs, tota la premsa era pro-Imperi, i no semblava haver-hi ningú capaç de pilotar la nau.

¿Què li has d'explicar, a la Karinna? Ella sap on se colga el dimoni.

Jordi ha dit...

Hola, internautes. Sense ànim de polemitzar, voldria fer una observació als comentaris que feu entorn de la dada del 20% d'independentistes al Principat. Jo diria una cosa: independentista, quan la democràcia és real, no és aquell que un bon dia l'aturen pel carrer i li fan una enquesta i diu que ho és. Consti que penso que les estadístiques són molt indicatives, però voldria posar un exemple: a casa meva, tret de mi, no hi ha ningú que si l'interroguessin "que és independentista, vostè?" respongués "sí". Ara, posats davant una urna, la papereta diria "sí". No sé si són gaires, els que actuarien així, però convindreu amb mi que cal forçar la situació política a Catalunya perquè aquesta pregunta es pugui arribar a fer. I els arenyencs ens han demostrat que això és factible i que cal perseverar-hi. Aquesta és la primera força que cal que tingui l'independentisme explícit i militant en el si de la societat. Les dificultats no són poques, però la radicalitat democràtica legitima, i no en parlem en contrast amb segons quins tarannàs de les autoritats espanyoles. M'estic allargant i no tinc vocació de ser el descobridor de la sopa d'all i crostó; només vull dir que no és escrit enlloc que els independentistes siguin majoria en aquest país, però tampoc que siguin minoria en cas de votar per canviar l'statu quo d'aquestes quatre províncies que el Parlament de Catalunya per voluntat majoritària i no sé quantes històries ha convingut de definir preambularment i con el permiso de las Cortes y el señor Rubalcaba que se curró las emmiendas i en Guerra que el va ribotar com una nació.
Salut, amics.

Joan Calsapeu ha dit...

Trobo que ho has dit molt bé, Jordi. És una constant històrica -amb poques excepcions- que, a les nacions sotmeses,l'independentisme sigui minoritari fins al dia abans de la independència; i que, arribat aquest dia, una majoria social la faci realitat posant un grapat de paperetes dins un exèrcit d'urnes.

Cosa que ens fa grans, perquè una urna és mil vegades més poderosa que un tanc.

Clidice ha dit...

La independència, o no, és com bé dieu, una qüestió que es pot decidir per la cojuntura del moment. El mal de tot plegat és que, tan si la volem com si no, no hi ha el dret a poder-ho expressar. Només cal veure l'etern exemple del Quebec. No es tracta d'independència, es tracta de democràcia.

Anònim ha dit...

Acumulo anys de sentimentalisme independentista molts dels quals exercint d'activista militant. He atresorat experiències organitzatives fallides derivades de mesquineses i d'ínfules personals. Tot aquest desgavell i despropòsits no m'han desdit mai de la meva convicció independentista. Aviso, però: la meva dèria s'extingirà el dia que l'assolim. A partir d'aleshores no m'hi veureu més penjant banderes i assistint a actes commemoratius o protocolaris, no. M'alliberaré d'aquesta feixuga càrrega i emprendré noves lluites per combatre les tenalles que retenen la LLIBERTAT.
(La independència no és Ítaca, és part del trajecte. Entenc aquells que es declaren dependents perque es malfien dels finalistes. De totes maneres només són excuses per amagar la seva Por a la Llibertat!).

npini ha dit...

Joan, he buscat el teu correu i no l'he sabut trobar. Sóc la veïna que et va presentar en Cosme. No creus que hauríem de fer alguna cosa per la música del Berskha? Endeguem una campanya? Jo estic tipa de posar denúncies. Volem ser molt sostenibles, però donen permís per posar una botiga sense portes, que a l'estiu ha de tenir l'aire a tot drap i que tot el dia té una música (si és que se'n pot dir música) que emprenya a tot el carrer. Què, t'apuntes? Per cert, l'apunt del sexe, molt bo!

Joan Calsapeu ha dit...

Npini: A casa també n'estem tips i cuits, de la Berskha dels cordons! Així que compta amb mi per a fer-hi alguna cosa. Però no vull escriure la meva adreça aquí, a la vista de tothom: entra al bloc de pisos on ens estem -te'n recordes?-, busca el meu nom en una de les bústies i deixa'm un missatge per contactar.

Gràcies!