dilluns, 26 d’octubre de 2009

El Museu de la Vida Rural

L’aportació que l’Espluga de Francolí (la Conca de Barberà) ha fet i fa a la cultura universal va més enllà de les galetes Rifacli (un curiós acrònim que conté les síl·labes inicials del nom i cognoms del seu creador, l’espluguí Ricard Farrer i Climent). A l’Espluga també hi ha les muntanyes, les rouredes, les planes sedegues, la història petita de Catalunya empeltada a les cases, als sembrats, als boscos i als camins. I des de la darreria dels vuitanta hi ha el Museu de la Vida Rural (MVR), que Lluís Carulla, empresari i valedor de la cultura catalana, va instal·lar a la casa pairal de la família. Un museu que ara la Fundació Carulla acaba d’ampliar (n’ha duplicat l’espai) a càrrec de l’arquitecte Dani Freixes, que ha fet una feina amb gust exquisit i vocació de modernitat.

Hi hem estat aquest diumenge, convidats -gràcies!- per l’escriptor i crític literari Jordi Llavina, que no és la primera vegada que ens fa de cicerone per les terres de la Catalunya Nova. Què us diré? El Museu és formidable. Res a veure amb les galeries locals volenteroses i benintencionades que exposen forques i arreus agrícoles –i tanta sort que hi són. L’MVR és una instal·lació moderna que presenta, amb tècniques del segle XXI (desenes de vídeos, animacions, aparadors que s’enfosquen per donar pas a una foto antiga, etc.), un recorregut per les feines, els estris, les màquines i les formes de la vida rural de fa un i dos segles (d'aquell temps en què de la palla en feien fems, i dels fems en feien palla).

Avui, la immensa majoria dels catalans tenim una idea molt vaga de com s’apanyaven els nostres avis a pagès. I els esforços que adesiara algú ha fet per desentenebrir-nos no han donat gaire fruit. Doncs bé, la visita al museu de l’Espluga fa llum, d’una plomada, sobre anys i panys d’ombres acumulades en el nostre cervellet pobrissó i urbà. Amb una sola ronda s’entén tot: tot que vol dir tot. A saber, com el conreu del blat, la vinya i l'olivera enformaven la vida privada i col·lectiva. Com la sembra, la sega, la verema, la caça, els bolets i l'aplegada de les olives estructuraven la quotidianitat. Com el blat es feia pa; l’oliva, oli; el raïm, vi; el porc, bull i llonganisses; la fusta, esclops; el cànem, cadires; la llana, vestits; els arbres, llenya. Quines tecnologies es desenvolupaven per fer passadora la feina, quines formes de vida generava aquest tragí, quins oficis creixien al voltant, quins valors convertien tot això en una forma elevada de civilitat, i quina projecció de futur té tot plegat.

De tot això que he esmentat, el més important són els valors. Perquè aquells valors són vigents i cal –urgeix– revifar-los. Recordem-los, doncs: (1) La matèria no és infinita: és LIMITADA i s’ha de TRANSFORMAR. (2) El temps es pot administrar però no es pot inventar: la natura té el seu propi temps i per estar-hi en pau cal ESTALVI i PACIÈNCIA. (3) L’ESFORÇ és indispensable per assegurar un domini responsable sobre el món.

El Museu de la Vida Rural, ja ho veieu, no parla només del nostre passat rural, sinó també del nostre present urbà. No us el perdéssiu pas.

3 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

també és molt necessari conservar les paraules

Joan Calsapeu ha dit...

No seré pas jo qui ho discutirà, això. Al mes de novembre serà en Joan Solà qui visitarà el museu; els qui tindran la sort d'acompanyar-lo, sobretot, que no es descuidin la llibreteta i el boligraf.

Jordi Llavina ha dit...

Benvolgut Joan, quina esplèndida descripció del Museu, quina lliçó d'observació! No et vaig veure apuntar res, ahir, però els teus ulls ho anaven registrant tot, murri i poeta com ets. Estic convençut que les teves paraules faran venir encara molta més gent al Museu de la Vida Rural (aprofito per recordar-ne la pàgina web: www.museuvidarural.com). I per fer saber a tot aquell que s'hi arribi que un servidor els l'ensenyarà de bon grat (ara, prenent algunes de les idees que anota en Calsapeu des d'aquest bloc de referència). Gràcies