Plantem cara

Llegeixo Plantem cara (La Magrana, 2009), el recull d’articles que Joan Solà va publicar al suplement «Cultura» de l’Avui entre els anys 1998 i 2008; un volum que dóna continuïtat a l’aplec anterior, Parlem-ne (Proa, 1999), que recollia articles publicats al Diari de Barcelona i també a l’Avui des del 1990 fins al 1997. Molts d’aquells papers m’havien passat per alt, perquè no fa tant que estem subscrits a l’Avui.

Vint anys enrere vaig ser alumne del professor Solà: al tercer curs de filologia ell impartia l’assignatura de Sintaxi catalana; les seves van ser les classes més sàvies, profitoses i excitants de tota la carrera. Gràcies, Joan. Ara, amb la lectura de Plantem cara revisc en part les emocions d’aquell any: l’exaltació de sentir com s’eixamplen els horitzons cognitius; el plaer de dubtar, de qüestionar, de discutir, de nedar sense por en la immensitat de la llengua. Però al costat d’això també hi ha la vergonya i la indignació, el dolor d’assistir a la destrucció de la llengua catalana. Una realitat que, descrita amb les eines de la lingüística i amb les paraules del doctor Solà, és encara més clara, i doncs més feridora.

Perquè la llengua catalana és avui un delta on es podreix cada dia la dignitat del poble que la parla. Per baixa qualitat, per mala salut i per no ús. El català és una llengua que ja no va fent, sinó que es desfà: la desfan des del govern i des de l’oposició, des de fora i des de dins, des de dalt i des de baix. La llengua no aguanta una pressió tan brutal i ja no es minoritza: s’amaga, implosiona, passa per ull, es buida d’idiomatismes, calca l’espanyol, es deixa morir com un ca xacrós i hom espera que passi la camiona de la brossa. Cosa que ocorre no només a les grans ciutats: a les petites també, i a les comarques i als pobles que fins fa poc eren considerats com a reductes o bastions. La degradació de la llengua és urbana, periurbana i extraurbana, de manera que els límits de la llengua són els límits de la pena que fa sentir-la (quan se sent). I això, arreu: dels centres a les perifèries, com l’oli quan s’escampa. Començant pel Cap i casal. Barcelona és la fossa sèptica de la llengua catalana. Perpinyà, València i Alacant són una altra mena de fosses, amb el cadàver a dins que ni put, de sec que està, sepultat sota tones de llengua francesa i espanyola. I Palma és l’habitació dels mals endreços de la llengua –si bé el català que s’hi parla no està, ni prop fer-hi, tan envilit com el de la ciutat de Bernat Metge.

Llegint Solà un es fa una idea cabal de la magnitud de la tragèdia. I la tragèdia és que la llengua no està només atupada, estamordida, abaltida, baldada, desformada i afectada d'osteoporosi: està sobretot –i això és el més greu– corsecada. El català ha perdut l’ànima, el geni que la inspirava s’ha mort. Ànima i geni són maneres de dir ‘bona intuïció compartida’ o ‘adhesió inconscient a allò que és idiosincràtic’. Ço és, l’alè vital de la llengua, perdut el qual hom es veu empès a ignorar o bandejar totes les formes genuïnes, i aleshores tot el que la llengua genera (si genera res) és bord i espuri, còpies niales de l’espanyol o del francès. Pitança per als cucs. Carn de vas. El català que es malparla i es deixa de parlar.

Servidor fa molts anys que planto cara. Això m’ha servit i em serveix per servar la dignitat en tant que ésser humà. Però un grapat de militants no salven cap llengua –un estat, potser sí.