diumenge, 18 d’octubre del 2009

Plantem cara

Llegeixo Plantem cara (La Magrana, 2009), el recull d’articles que Joan Solà va publicar al suplement «Cultura» de l’Avui entre els anys 1998 i 2008; un volum que dóna continuïtat a l’aplec anterior, Parlem-ne (Proa, 1999), que recollia articles publicats al Diari de Barcelona i també a l’Avui des del 1990 fins al 1997. Molts d’aquells papers m’havien passat per alt, perquè no fa tant que estem subscrits a l’Avui.

Vint anys enrere vaig ser alumne del professor Solà: al tercer curs de filologia ell impartia l’assignatura de Sintaxi catalana; les seves van ser les classes més sàvies, profitoses i excitants de tota la carrera. Gràcies, Joan. Ara, amb la lectura de Plantem cara revisc en part les emocions d’aquell any: l’exaltació de sentir com s’eixamplen els horitzons cognitius; el plaer de dubtar, de qüestionar, de discutir, de nedar sense por en la immensitat de la llengua. Però al costat d’això també hi ha la vergonya i la indignació, el dolor d’assistir a la destrucció de la llengua catalana. Una realitat que, descrita amb les eines de la lingüística i amb les paraules del doctor Solà, és encara més clara, i doncs més feridora.

Perquè la llengua catalana és avui un delta on es podreix cada dia la dignitat del poble que la parla. Per baixa qualitat, per mala salut i per no ús. El català és una llengua que ja no va fent, sinó que es desfà: la desfan des del govern i des de l’oposició, des de fora i des de dins, des de dalt i des de baix. La llengua no aguanta una pressió tan brutal i ja no es minoritza: s’amaga, implosiona, passa per ull, es buida d’idiomatismes, calca l’espanyol, es deixa morir com un ca xacrós i hom espera que passi la camiona de la brossa. Cosa que ocorre no només a les grans ciutats: a les petites també, i a les comarques i als pobles que fins fa poc eren considerats com a reductes o bastions. La degradació de la llengua és urbana, periurbana i extraurbana, de manera que els límits de la llengua són els límits de la pena que fa sentir-la (quan se sent). I això, arreu: dels centres a les perifèries, com l’oli quan s’escampa. Començant pel Cap i casal. Barcelona és la fossa sèptica de la llengua catalana. Perpinyà, València i Alacant són una altra mena de fosses, amb el cadàver a dins que ni put, de sec que està, sepultat sota tones de llengua francesa i espanyola. I Palma és l’habitació dels mals endreços de la llengua –si bé el català que s’hi parla no està, ni prop fer-hi, tan envilit com el de la ciutat de Bernat Metge.

Llegint Solà un es fa una idea cabal de la magnitud de la tragèdia. I la tragèdia és que la llengua no està només atupada, estamordida, abaltida, baldada, desformada i afectada d'osteoporosi: està sobretot –i això és el més greu– corsecada. El català ha perdut l’ànima, el geni que la inspirava s’ha mort. Ànima i geni són maneres de dir ‘bona intuïció compartida’ o ‘adhesió inconscient a allò que és idiosincràtic’. Ço és, l’alè vital de la llengua, perdut el qual hom es veu empès a ignorar o bandejar totes les formes genuïnes, i aleshores tot el que la llengua genera (si genera res) és bord i espuri, còpies niales de l’espanyol o del francès. Pitança per als cucs. Carn de vas. El català que es malparla i es deixa de parlar.

Servidor fa molts anys que planto cara. Això m’ha servit i em serveix per servar la dignitat en tant que ésser humà. Però un grapat de militants no salven cap llengua –un estat, potser sí.

12 comentaris:

Clidice ha dit...

i doncs? quina és l'esperança?

Joan Calsapeu ha dit...

La independència, esclar. L'Estat català lliure és l'única solució a tots els problemes gruixuts, estructurals, que tenim els catalans. Això ho sap tothom. Ho sabem els qui som independentistes de sempre; ho saben els qui fins avui donaven per bona la via autonòmica; ho saben fins i tot els qui són al·lèrgics a la llibertat de Catalunya, i que per raons que ells deuen saber posen i posaran totes les seves energies a impedir-la. És un clam.

En Salvador Cardús això ho explica molt bé (A l'"Avui" d'Avui, sense anar més lluny).

Mireia ha dit...

Caram, tu ets més PESSIMISTA que jo, i això mira que és difícil !

Joan Calsapeu ha dit...

Doncs no me'n considero, de pessimista, Mireia. Penso que el pessimisme i l'optimisme són essencialment la mateixa cosa: turbulències de l'esperit que priven de pensar amb el cap fred i duen a diagnosis equivocades. Jo procuro que aquestes bullideres no m'emboirin l'enteniment -no sé si me'n surto, però.

I per tant, si bé descric un panorama que sembla -és- fúnebre, també sé veure les oportunitats que tenim: l'esgotament de l'autonomisme fa visible i practicable la porta de la independència. Hi ha una escletxa, doncs. I tenim una banya.

Anònim ha dit...

L'Estat Català Lliure no resoldrà la qüestió de la llengua. Amb això no pretenc aigualir les esperances de ningú. Però cal ser realistes. Les estructures de poder poden ajudar a la Cultura (la llengua ens configura la nostra) però atenen sovint a d'altres interessos. Siguem cauts. Els nostres mals no es resoldran amb la independència. Però amb ella tindrem alguna possibilitat de reeixir-ne. Sense ella la dissort es consumarà. Tan sols hi ha una via i molts encara s'entesten a giravoltar, giragonsa rera giragonsa intentant mossegar-se la cua! Quan de se n'adonaran! O tant sols ho fan per entretenir-nos mentre es completa el fat!

DCA ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
DCA ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
DCA ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joan Calsapeu ha dit...

Hola, Francesc. Gràcies per les teves aportacions. Dius veritats com punys (veritats que dolen i que, per tant, s'acostumen a ignorar).

Jo també estic cansat de sentir que "el català és difícil"; en primer lloc, perquè aprendre una llengua que no és la teva SEMPRE és difícil; en segon lloc, perquè, quan això ho diu un catalanoparlant, demostra tenir una relació malaltissa amb la pròpia llengua (cosa que indica que la minorització està molt avençada i que ha malmès òrgans vitals).

Dius una cosa que em sobta, i que m'agradaria que argumentessis o documentessis: les lletres de l'alfabet català, ¿tocaria dir-les sense la vocal neutra final? (Ef, em, es...). ¿Fabra va badar, en aquest punt? Si m'ho explicaves millor, t'ho agrairia.

També comentes un fenomen sobre el qual en Monzó va cridar l'atenció fa uns mesos: parlar bé el català està mal vist; si vols tenir una consideració social mínima, has de destrossar el català (això passa fins i tot en pobles petits de comarques molt catalanoparlants). És un fenomen molt preocupant, però en el fons no és sorprenent: és el resultat lògic del prestigi massiu del castellà a casa nostra, i de la victòria ideològica de l'espanyolisme (que ha reeixit d'associar l'ús del castellà als valors de modernitat, de cosmopolitisme i de diversió; i que ha penjat al català les llufes de la "dificultat", la "conflictivitat", la inseguretat [ara sense cometes], el localisme i la carrincloneria. Tot plegat ha estat una operació d'enverinament mental contra la llengua i la cultura catalanes, cuinada sobretot en els despatxos sociates de l'Ajuntament de Barcelona.

I ho deixo aquí, que si no m'allargo molt.

Salutacions!

DCA ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
DCA ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, Francesc! M'ho llegiré tot.