Aigua groga i oli de neu

Ella s’ha cremat el muscle dret. A la farmàcia ens venen una pomada que diuen que va molt bé, de nom Cicalfate. I sí que ha anat bé, sí. Però si haguéssim nascut vuitanta anys enrere hauríem tirat d’aigua groga o d’oli de neu, que també feien el fet. La primera es comprava a les farmàcies; el segon era un remei casolà: quan nevava, hom agafava embostes de neu, les submergia dins oli d’oliva i... diuen que la neu es conservava, i amb aquest brou s’anaven mullant les cremades i un hi trobava molt de consol.

M’ho ha contat la Magdalena, que és la germana gran de la sogra. La meva tia política és un pou de cultura popular, i no sé escoltar-la sense prendre apunts. Com que ve al cas, em parla d’altres remeis antics, com l’aigua sanativa, que servia per curar la febre i la tos -s’aplicava fent fregues en els canells i en el coll. Pel que fa a les pors sobtoses, es distingia entre els ensurts i els espants; per als primers es bevia aiguanaf compost o del bo (mesclat amb herbes remeieres); per sobreposar-se als segons, l’afectat s’enviava coll avall una tímbola de conyac o de whisky –baldament fos un marrec.

El que m’interessa més d’aquests remeis antics és –guerxament professional, ho sento– el nom: la meravellosa tirada a la lexicalització o sintagmació, que és talment un broll de poesia i de sensualitat. L’Albert Pla Nualart en parlava fa poc a l’Avui, i servidor també hi ficaré cullerada, perquè em plau.