divendres, 2 d’octubre de 2009

El pensament feble de l'unionisme

Les mocions de suport a les consultes per la independència brosten en els ajuntaments catalans com els bolets a la tardor. Per tombar-les, els partits espanyols es veuen obligats a engirgolar qualque cosa que tingui aparença d’argument. I els costa una cosa de no dir. Clar, passar tres-cents anys sense argumentar l’ocupació i, cop en sec, haver-la de justificar... tu diràs. Als ajuntaments, i una mica en el Parlament, anem sentint balbucejos que donen compte de la misèria intel·lectual en què recolza l’unionisme. Perles del pensament dèbil. Simulacres d’argument que es desmunten d’una bufada, talment un castell de cartes. Vegeu-ne cinc de molt habituals:

“Catalunya no vol aventures”, diu el president Montilla. Vet aquí un sofisma. Perquè la independència de Catalunya no és una aventura, sinó una ventura. Que és molt diferent. Una aventura és una empresa turbulenta de resultat incert. No és el cas de la secessió, que en el nostre cas és un procés endreçat, pacífic, democràtic, civilíssim, i sobretot de resultat cert i profit segur. El que Montilla vol dir –cal traduir-lo– és que els catalans estem condemnats a cadena perpètua i no li plau que molts desafiem la sentència, car no li hem fet cap mal a la humanitat i no mereixem aquest càstig.

“Les consultes independentistes generen frustració”, al·lega Jaume Bosch (ICV) et alteri. Ai, senyor: diu el peix dins la peixera que la mar li estreny. Allò frustrant (d’una frustració escalivadora, roent) és fer un Estatut i que tots els poders de l’Estat –hola, amics!- s’hi abraonin i sàdicament el converteixin en una pelleringa, i si en acabat queda reda res de profit, que s’ho passin per l’arc de triomf perquè ells manen i nosaltres obeïm. Frustració és això, i no la llibertat.

“La independència és inviable” -argument vociferat per milanta opinadors a sou de l’unionisme, singularment al seu vaixell insígnia, El Periódico. Diuen aitals plomes que els independentistes som una gent estupenda i romàntica que somiem truites de niguls, perquè la independència demana una reforma prèvia de la Constitució (o sia, el permís dels espanyols). Vet aquí un “argument” trampós i lleig com una bòfiga de dimoni, perquè les constitucions es reformen per canviar el model d’Estat, no per marxar-ne. La Constitució no cal tocar-la: és ben seva i si la volen, se la quedin. En realitat, la independència és una de les coses més fàcils del món: es construeix (veloçment!) amb quatre paperetes posades dins una urna. Tanta sort fos tan fàcil eradicar la pobresa i la fam!

“L’independentisme fa perillar la cohesió social”, fa el cor PSC+ICV. Mentida. Res no departeix tant com un Estatut inútil (untuós, antisocial), i res no cohesiona tant com l'Estat propi (que ens permet de subvenir amb eficàcia a les necessitats de tots els catalans). Un català nascut a Granada, Lima o Xangai és perfectament capaç d’entendre que l’estat natural dels pobles és la llibertat, i que en una Catalunya lliure tindran uns drets i un benestar que Espanya els nega. Els qui dubten de la intel·ligència de la gent s’equivoquen de mig a mig, i fan un mal servei a la gent i per tant al país.

“La majoria de catalans no veuen cap problema a ser alhora catalans i espanyols" -argument oït en el ple de l’Ajuntament de Tarragona. Vet aquí una afirmació falsa i capciosa. Falsa, perquè la majoria de catalans ja són conscients dels peatges abusius que comporta la dependència de Catalunya. Capciosa, perquè, per als catalans que diuen sentir-se tan catalans com espanyols, el cost emocional de viure en un Estat català és el mateix que el de viure a l’Estat espanyol –la clau de volta, per a ells, és que ja saben que amb aquell hi guanyen.

Ara bé, el més curiós de tot és que els “arguments” unionistes són de (poques) lletres. L’espanyolisme desconeix les quatre regles: fan veure que no saben fer números. Perquè tots –tots– els números (els de les pensions, les beques, la sanitat, l’educació, les infraestructures, el benestar social...) juguen a favor de la independència de Catalunya. El més temible opugnador de la unitat d’Espanya és la calculadora. Si jo fos ells, la prohibiria.

4 comentaris:

Jordi ha dit...

Joan, m'ha fet fer una riallada això de la calculadora... Però tot seguit se m'ha acudit que quan Esquerra Republicana va aconseguir que es publiquessin les balances fiscals no va haver-hi cap daltabaix, ans al contrari: continua l'explotació de les colònies, que en això és incontrovertible que els Països Catalans som un sol poble! Bé, caldrà perseverar, i potser alguna plataforma hauria de repartir calculadores amb la propaganda deguda...
Ara, tinguem per segur que aleshores "la Caixa" ja no en repartiria mai més... quina fóra que algú fes, en concret, els números de les autopistes.

F.Puigcarbó ha dit...

l'altre dia era a Sant Pere de Torelló amb un bon client i amic que és d'ERC. A Sant Pere volen fer un referendum, que com diu en Josep guanyarà per majoria aclaparadora atès només hi anirem els del si. Altra cosa - diu - és que anès de manera seriosa que seria ja molt diferent. I no parlem de si s'hagués de votar a Sabadell, terrassa, cornella, Sta Coloma, Hospitalet, etc que a més a més és el gruix de la població. Amb sort, amb molta soprt en una consulta a tot el país sortiria un 30% de si a la independència, i sóc molt optimista. La resta es fer bufar cloms i crear falses espoectatives que l'ùnic que portaràn es desencís i frustració, i s'ha d'anar en compte a crear aquestes falses espectstives, així no és com es fa país, i Espanya no cal que és molesti en fer fer, en moure un dit, no li cal, només que no ho sap.

Joan Calsapeu ha dit...

Jordi, m'agrada que diguis això, perquè riure és el més important de tot. Dius que publicar les balances fiscals no va tenir cap efecte. Alerta, que hi ha efectes que tenen lloc però no es veuen, i n'hi ha que tenen lloc més tard perquè demanen una cocció prèvia. Aquests últims anys s'han mogut moltes coses sense fer a penes soroll, i ara hi ha el soroll de les consultes. Passa que el daltabaix encara no ha arribat; però arribarà: aviat.

Francesc, benvingut a aquesta borda. Sense discrepants, no podria esmolar els arguments. Gràcies, doncs. Dius que a Sant Pere de Torelló la consulta aniria molt diferent si anés "de manera seriosa". Ja et dic jo ara com aniria: augmentaria la participació i el SÍ guanyaria per golejada. Dius que a Sabadell,Cornellà, etc., els resultats ens seríem desfavorables. No ho sé: potser t'enduries una sorpresa i hauries d'admetre que la gent no és tan beneita com sembla, i que per tant és capaç d'identificar els seus interessos. Fins que no ho fem, no ho sabrem. Augures un 30% de SÍ a la independència a tot el país, essent optimista. No sé d'on treus aquesta xifra. L'última enquesta (la de La Vanguardia) dóna un 40% a favor de la independència (i això sense campanya explicativa, sense el mastegot de la sentència del TC, i amb una percepció encara pot nítida sobre la viabilitat de la cosa). Jo dic que amb una bona campanya que expliqui els avantatges de la independència, la ferida oberta pel Tribunal Constitucional i una percepció més clara que hi ha una porta, i que és a les nostres mans d'obrir-la o ignorar-la, la independència és més que probable.

Salutacions!

Joan Calsapeu ha dit...

POSTDATA: Ahir a la nit vaig saber que el ple de l'Ajuntament de Llavaneres ha rebutjat la moció a favor de les consultes sobre la independència. Vull agrair el gest a Nani Mora (ERC), que l'ha presentada; a l'alcalde Bernat Graupera (UDC), que li ha donat suport, i a en Pep Molins (CDC) i en Josep Ruiz (SOS Llavaneres), que també han votat a favor de la moció.

Els altres regidors de CiU a l'Ajuntament no han tingut la deferència: dos s'han abstingut i un ha votat en contra. Joan Rubal, de GLl, també s'ha abstingut. Llavaneres és un poble conservador -ja ho sabeu-, d'un conservadurisme que va més enllà del PP i del PSC.