dijous, 15 d’octubre de 2009

La bellesa i la tardor







Als boscos catalans, els colors de la tardor penetren ulls endins per dir-nos la bellesa. És una simfonia de brasils i de conyac, de bronzes i canyella, callols i caqui, coures i acarbassat, falbs i sofre, teules i rovell; una estora de forest verdala, pigallosa i pigmentada, terrosa i àcida, que s'estén a la falda de les muntanyes. A la tardor, els boscos del país sonen com Bach, tal vegada com un falcat de violoncels que rondinen i fan una harmonia desconcertant de colors torrats, melats i oliosos, de fulles que es desprenen i crepiten en caure a terra. Hi ha un esclat de gràcia que endomassa l’ànima i se n’apodera, una marea vegetal que ens inunda de llum, una embriaguesa iridescent. Una poderosa sensació de bellesa.

La bellesa: quin misteri! No sé de ningú que l’hagi poguda encabir dins els envans d’una definició, no hi ha semàntica més escàpola que la de la bellor. Per als grecs antics la bellesa era cosa de simetria i proporció; però els boscos que ara admiro no són ni simètrics ni proporcionats. La Montserrat Roig deia que la bellesa és una relació, i dient això repetia Spinoza: “Les coses, considerades en si mateixes o en relació amb Déu, no són ni belles ni lletges”. I Comte-Sponville concorda amb tots dos: “No hi ha bellesa objectiva o absoluta; només el plaer de percebre i l’alegria d’admirar”. La frase del francès és bona perquè pressuposa que la bellesa no és només un afer sensual, sinó també cognitiu: hi ha idees belles (les quals, en rebre-les, ens proporcionen un plaer estètic similar al de la contemplació d’un quadre bonic, o al de l’audició d’una sonata reeixida).

Una cosa sé certa i segura: la bellesa és una passió. Costa, però, concretar més. Els filòsofs no m’ajuden gaire i no tinc més remei que operar amb intuïcions. I la intuïció que ara mateix batega amb més força em diu que la bellesa és la religió del cos i de la part més terrala de la ment. Allò bell (sia material o immaterial, concret o abstracte) és la cosa que el cos adora sense que el jo conscient pugui evitar-ho. El cos s’alimenta de bellesa perquè la necessita per passar la vida; amb ella rescabala, compensa, troba consol, es reequilibra: es resquita del dolor de viure.

6 comentaris:

Clidice ha dit...

tardor i un violoncel amb música barroca, si, això és bellesa :)

Mireia ha dit...

les fotos són molt maques.
Jo diria que la BELLESA és un estat d'èxtasi temporal!

Joan Calsapeu ha dit...

Montse: els boscos són instruments musicals, i és a la primavera de l'hivern (la tardor) quan sonen millor.

Mireia: necessitem dosis diàries d'aquest "èxtasi"; altrament, la sordidesa ens podriria l'ànima.

Anònim ha dit...

La bellesa és l'adob del delit.

Joan Calsapeu ha dit...

Que m'ha agradat aquesta, amic anònim!

Anònim ha dit...

Gràcies a tu, Joan! M'esperones amb aquest blog. M'assedegues quan em sento defallir. No t'aturis, amic.
(Un dia d'aquest passaré a recollir-te el CD).