dimarts, 13 d’octubre de 2009

'Un poema no escrit X', de W. H. Auden

En la peça que segueix, Auden posa un cas d’esdevinença improbable, però que és bo d’entendre: un hom pot falsificar amb èxit la firma d’algú altre, però li costarà molt més deturpar la pròpia rúbrica de manera que sembli falsa. Vaja, que és més fàcil falsificar que fer veure que t’han falsificat. Crec que darrere d’aquest adverament treu el nas una reflexió sobre el quefer poètic, una reflexió que podria anar així: “L’escriptura ens traeix –ens posa en evidència– sempre, i per tant és debades que ens esforcem a semblar allò que no som. La més gran inexactitud proferida per nosaltres no deixa de parlar de nosaltres. Ergo, comunicarem millor –i els lectors ens agrairan l’honestedat– si mirem de dir la veritat des de la veritat.” (I si l’encerto l’endevino!)

“Puc imaginar un falsificador prou viu per imitar la firma d’altri d’una faisó tan exacta que un grafòleg expert acredités davant un tribunal que era genuïna, però no puc imaginar un falsificador prou viu que pogués imitar la seva pròpia firma de faisó tan inexacta que un grafòleg expert assegurés que era una falsificació. (¿O passa només que no sóc capaç d’imaginar les circumstàncies en què algú voldria fer això?)”
(Traducció: jo mateix)

An Unwritten Poem X

I can imagine a forger clever enough to imitate another’s signature so exactly that a handwriting expert would swear in court that it was genuine, but I cannot imagine a forger so clever that he could imitate his own signature inexactly enough to make a handwriting expert swear that it was a forgery. (Or is it only that I cannot imagine the circumstances in which anyone could want to do such a thing?)