dijous, 4 de desembre de 2008

En penombra

Un poema és un habitació precàriament il·luminada, un lloc tènue on descansar l’esperit, una penombra que desdibuixa el perfil de les coses i les fa surar. Com si un esbart d’àngels invisibles les aguantés en sopols. Com si, descalces, caminessin sobre una mar sense mullar-se els peus. Com un Crist que passava per allí.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

O potser, no.
Un poema pot ser l'esclat del primer raig de llum en trencar el dia. Esquerda la foscor, aviva l'esperit i hi fa brollar el desig i la força de la passió, despullant les realitats d'aquelles convencions que ens encadenen. Nus de versos cal deixar que les onades es batin amb la pell. Qui sap? La salabror amarada ens bressolarà quan la nit ens aboqui al repòs.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Sia salat el repòs, i salaces les nits.