“Plou, aquesta tarda freda d’hivern trist, com si hagués plogut, així de monòtonament, des de la primera pàgina del món. Plou, i els meus sentiments, com si la pluja els fes ajupir, giren llur mirada rude cap al terra de la ciutat, per on corre una aigua que res no alimenta, que res no renta, que res no alegra. Plou, i jo sento sobtadament l’opressió immensa de ser un animal que no sap què és, que somnia el pensament i l’emoció, encongit, com dins un tuguri, en una regió espacial de l’ésser, content d’una mica d’escalfor com d’una veritat eterna.”(Fernando Pessoa, Llibre del desassossec, Q. Crema, p. 378-379)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada