'Obreda', de Perejaume

Hi ha llibres deltaics. Ço és, dipòsits de sediments que s’aplanen i es compacten, i es deixen caminar. Llibres on desguassen les aigües de tota una vida, on es fan presents les aportacions dels afluents, els riuetons i les rieres que hi han fet cap. Llibres que recullen el glaç i el desglaç, la voràgine i la calma, la tebior i la xafogor, l’estesa de tot i els ocells que s’hi envolen.

Obreda (Edicions 62 + Empúries, 2003) és un llibre deltaic. Ho és perquè aplega l’obra poètica de Perejaume (Barcelona, 1957) escrita entre 1992 i 2002. I perquè recull la major part de les intuïcions i idees del poemari anterior, Oïsme (1998), i també les dels posteriors, Els cims pensamenters (2004) i L’obra i la por (2007).

L’Obreda és el conjunt d’obres del món que es fan i creixen soles, obeint designis inconeguts que ens guien també a nosaltres, els orgullosos humans. És el món que s’escriu i ens escriu, que es manifesta en forma de relleu, de forma i de so. Són els turons que troben el seu correlat en les onades, les onades que volen ser muntanyes, els boscos que les guixen, el cel que s’hi emmiralla i les obres que ens posen llur nom a la boca per a ser, així, diguedores. De manera que tot allò que diem no és sinó un palimpsest. Màrius Serra va escriure que Perejaume és “un dels pocs artistes que no reboten contra els murs de l’escriptura sinó que els travessa màgicament”. Ho subscric i ho trasllado, car no és habitual que unes poques paraules il·luminin així una veritat, i quan passa convé repetir-les, mem si així se’ns empelta l’agudesa.

Obreda és un poemari extens (tres-centes pàgines) i una de les lectures més soprenents i extasiants que he fet els darrers anys. Perejaume pensa el cosmos a partir del microcosmos del Montnegre i llegeix la cal·ligrafia de les obredes –les quals, de tan obradores com són, se serveixen de nosaltres per a obrar encara més. I el de Sant Pol troba en el suro un clímax expressiu, un moment en què el paisatge es concentra per pensar i ens pensa. Com diu l'Anna Carreras, “Perejaume pinta amb l’oïda, dibuixa el llenguatge i escriu en transsubstanciació amb la naturalesa”.

No us el perdéssiu pas.