dimarts, 23 de desembre de 2008

Lucidesa inútil

La lucidesa està bé, però generalment no serveix de res. Constatar-ho és, segons Steiner, una de les raons (possibles) de la tristesa del pensament. Moltes vegades no tenim raó; però quan sentim que en tenim, o quan, mirant enrere, sabem que en teníem, això no ens fa pas feliços. Més aviat al contrari.

Recordo quan, el 2004, els de la colla ens vam trobar a casa d’un de nosaltres per seguir la nit electoral. Eren les eleccions espanyoles i les enquestes no apuntaven cap favorit: tant podien guanyar els uns com els altres. Va guanyar el PSOE. Els meus amics se’n van alegrar: deien que a partir d’aquell moment s’afluixaria la tensió anticatalana i alenaríem més tranquils. La meva va ser l’única veu dissonant: vaig argumentar que un govern del PSOE era el pitjor que li podia passar a Catalunya, que ara el llop amable prenia el relleu del llop feroç, que les falagueries enganyoses de l’enemic fan que a Catalunya s’abaixin les defenses, i que és llavors quan, encantats, esmaperduts, encaixem més gols. El meu pessimisme i jo estàvem sols: tots em trobaven malavidós i suspicaç en excés.

Just un any després els meus amics em donaven la raó, i ara encara se’n recorden. Però em serveix de ben poc, haver-la encertat. No puc lluir la lucidesa perquè si ho feia pecaria de vanitat. A més, no l’he sabuda encomanar, la perspicàcia. A les següents eleccions espanyoles, després d’humiliar i maltractar Catalunya com ningú havia fet mai des del franquisme, el PSC-PSOE va treure al nostre país estrany el millor resultat de la seva història: 1.688.532 vots i vint-i-cinc diputats en el Congrés –que ara tothom ha vist per a què serveixen.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola,
passava per desitjar-te

BON NADAL

OBERTURA

Paraula capbussada
a l´aigua verda del silenci.
Es van obrint els cercles
com interrogants eterns,
inútils.

Trenta-set poemes en forma de finestra, Ramon Farrés

Imma

JOAN CALSAPEU ha dit...

Moltes gràcies, Imma. Bon Nadal i Bones Festes. Aquest poema el trobo preciós.

(M'has tocat una corda de dins i, ai!, que no en sé fer, de música.)

Anònim ha dit...

Jo no en diria lucidesa.
La teva premonició vessava raó a dojo. No hi fa res. Imcomprès per aquells que se senten complaguts i a redós de la llibertat. La seva bona predisposició no és res més que la perpetuació del llast de la por ancestral segellada amb sang, reial i d'innocents, que envaeix el subconscient nacional català.
No et fuetegis, ni ens castiguis, recordant/-nos el resultat de les darreres eleccions. Poc hi tens a fer a cops de lament.

Fa anys que repeteixo que la independència no és tan sols qüestió de pressupost...

Paguem per estar sotmesos,i ho fem amb un interès molt alt i sense caducitat...
Potser hauríem de pagar per ser lliures acollint-nos a una hipoteca ajustada, amb un interès revisable, amb nombre determinat de terminis i amb clàusula d'avançament de cancel·lació. Estaria bé, oi?

Bé. Bones festes i cuida't!

El torracollons anònim de sempre.

JOAN CALSAPEU ha dit...

Pagar per ser lliures... La idea no em desagrada. Si paguem per ser esclaus, amb penosa resignació adquirida, gojosament pagaríem per la nostra llibertat, oimés si la hipoteca que pactem té clàusula d'avançament de cancel·lació. Passa només que la hipoteca, per ser justa, hauria de ser inversa: que la pagui Espanya i que nosaltres la cobrem durant un període de seixanta o vuitanta anys, comptadors a partir de la independència, en concepte de danys i perjudicis.

Bones festes, amic.