dilluns, 1 de desembre de 2008

'Al moll de l'ull', d'Anna Hernández

“ara
que se m’endolen els ulls
d’aquesta

que ja
no és

dóna’m la teva mà
recull-me
el dol
cus-lo
amb
els teus
ulls

ara
que se m’endolen els meus
fins
al moll
coberts
de
dol”

Aquests versos fan part d'Al moll de l’ull, un poema llarg i prim de l’Anna Hernández que trobareu, sencer, aquí. Si l’he entès bé, Al moll de l’ull tracta d’una relació amorosa que travessa fases distintes i sotracs dolorosos per desembocar, a la fi del poema, en un retrobament intens -per bé que incert. L’Anna desplega un enfilall de símbols que provenen de l’univers poètic de Verdaguer, de Maria Mercè-Marçal i d’ella mateixa, i ens emmena per un camí de llum febrosa poblat d'ulls que a les mans estant miren i caven dins la pell i esmolen la sang i desallotgen el jo líric que parla en el poema, el jo que cus mots sense carcassa per dir el dol i busca ales de crisàlide per envolar-se’n en un vol clar de voliana i tornar, a la fi, “als teus ulls / fils / de l’absurd / del sord desig”.

Un poema intens i bell, un obrador on l’Anna Hernández pasta emocions complexes i n’obté una menja densa i delicada, un caramell de versos que treuen espurnes i que, com les estalactites i les estalagmites d’una cova, malden per trobar-se.