"Perquè els catalans la llengua ens la mengem:
la tan esporuguida parla!, amortida com el so que fan, a bosc,
els peladors quan piquen el suro amb la destral
o hi fan alçaprem amb la burxa: un so fosc, sense retruny,
apagadíssim, com si les corbes del so, en lloc d’expandir-se,
entressin a l’arbre: es fiquessin en les anelles del tronc."
(Perejaume, Obreda, p. 63)
la tan esporuguida parla!, amortida com el so que fan, a bosc,
els peladors quan piquen el suro amb la destral
o hi fan alçaprem amb la burxa: un so fosc, sense retruny,
apagadíssim, com si les corbes del so, en lloc d’expandir-se,
entressin a l’arbre: es fiquessin en les anelles del tronc."
(Perejaume, Obreda, p. 63)
5 comentaris:
M´encant en Perejaume, els seus textos, la seva pintura, els seus projectes de territori.
Gràcies per recordar-lo tot sovint
Imma
Abans-d'ahir vaig acabar de llegir 'Obreda'. Passejar pels versos de Perejaume és una experiència telúrica, verdagueriana, vibrant, originalíssima. Demà al vespre miraré d'explicar què m'ha semblat.
Gràcies a tu, Imma, per les teves visites i aportacions. ¿No t'animaràs a obrir un bloc?
Això, és clar, és una carrinclonada esfereïdora. Mes què hi farem.
tel·lúrica, company. Salut!
Gràcies, anònim. Salut.
Publica un comentari a l'entrada