divendres, 5 de desembre del 2008

Autoglotofàgia


"Perquè els catalans la llengua ens la mengem:
la tan esporuguida parla!, amortida com el so que fan, a bosc,
els peladors quan piquen el suro amb la destral
o hi fan alçaprem amb la burxa: un so fosc, sense retruny,
apagadíssim, com si les corbes del so, en lloc d’expandir-se,
entressin a l’arbre: es fiquessin en les anelles del tronc."

(Perejaume, Obreda, p. 63)

5 comentaris:

Anònim ha dit...

M´encant en Perejaume, els seus textos, la seva pintura, els seus projectes de territori.
Gràcies per recordar-lo tot sovint
Imma

Joan Calsapeu ha dit...

Abans-d'ahir vaig acabar de llegir 'Obreda'. Passejar pels versos de Perejaume és una experiència telúrica, verdagueriana, vibrant, originalíssima. Demà al vespre miraré d'explicar què m'ha semblat.

Gràcies a tu, Imma, per les teves visites i aportacions. ¿No t'animaràs a obrir un bloc?

Anònim ha dit...

Això, és clar, és una carrinclonada esfereïdora. Mes què hi farem.

Anònim ha dit...

tel·lúrica, company. Salut!

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies, anònim. Salut.