dimecres, 3 de desembre de 2008

Mare de Déu escapçada

Tants anys de repòs i quieta vigilància damunt la peanya de fusta clavada a la paret, a mig aire d’un pany de cel callol, dessobre el llit que de primer acollia dos ninons i més tard un infant de poc gambal. Qui-sap-les nits que vas vetllar-me el son. De petit et vaig resar molt, a l’espona del jaç, genolls en terra, amb lletanies sentides. ¿M’oïes? Jo diria que no, perquè de nits em visitava una mala fi de monstres i tu no els arruixaves pas. Els fantasmes s’amagaven sota el somier, reptaven cap a mi, llefiscosos, urpaven els llençols, s’escolaven sota les mantes i vomitaven taràntules als peus d’un mocós. I tu allà dalt, immòbil, sense torbar-te gens. L’endemà de matí em deies bon dia amb el coll blincat i el posat compassiu. Però la teva compassió no em rescabalava de la por. No em feies servei. Ara trobo que no et mereixies les meves oracions. Ni per policia celestial, no servies. Quan la frisor d’entrecuix s’apoderà de mi tu insisties en la teva compassió de guix, la policromia de cada pic més esllanguida… però tu ja no comptaves. Mira què et dic: mai vas ingressar en cap de les meves fantasies sexuals –oi que fa ràbia sentir-t’ho dir?

Ara la meva filla t’ha escapçat. No ho ha fet a posta, així que fes el favor de no exigir-li tres avemaries en senyal de compunció. Deixa-la en pau. Amb una llepada de cola hem restituït la testa i ara sembla que llueixis un collaret macabre. A més, estàs despintada. ¿Qui vols que et resi, amb aquesta fila que fas? Ara només ets una joguina vella. Antany també ho eres, però jo no ho sabia.