'Les terrasses d'Avalon', de Miquel Cardell

En La faula del mallorquí Guillem de Torroella (s. XIV), el protagonista fa una passejada a cavall de la vall de Sóller fins al port de Santa Caterina, on descavalca, i a prop de terra veu un bony que sembla un escull; encuriosit, s’hi enfila, i el gep resulta ser el llom d’una balena, que s’afua mar endins sense que el pobre Guillem pugui reaccionar; i a la nit, després de recórrer més de cinc-centes milles, arriba a l’illa d’Avalon, on un palafrè condueix Torroella fins al palau on habiten el rei Artús i les seves germanes Amor, Valor i Morgana; el rei està malalt i trist perquè els homes vils i avars senyoregen el món, i els homes d’esperit coratjós no poden fer bones accions perquè estan lligats de mans.

Set segles més tard, un altre mallorquí, Miquel Cardell (Llucmajor, 1958), recrea el mite mediterrani del rei Artús en els versos de Les terrasses d’Avalon (Moll, 2008). Però ara Avalon no és tan enfora –en la Faula de Torroella se situava clarament a Sicília–, perquè té la forma de Mallorca. “Avalon –diu Cardell– representa un compàs d’espera, aquell indret on el rei Artús romangué esperant per a poder tornar a la seva terra.” L’illa artúrica és, doncs, una màscara-mite que el poeta usa “per fugir dels excessos sentimentals”; i és que els mites, diu Cardell, “t’ajuden a arribar a l’universal, a allò que uneix l’escriptor amb el lector”.

Així doncs, allò que es veu a les terrasses estant no és ni Avalon, ni Sicília, i tampoc és ben bé Mallorca, sinó els ponts invisibles que uneixen el paisatge amb els molls del poeta i les veritats que hi recalen: la indomtabilitat de la llengua, el poder misteriós de la poesia, la força de les dignitats atrinxerades, l’escalf de la memòria, la urgència de l’amor, la set de llum, el temps que ens afaiçona, l’ànsia de sentir ahistòricament... Vuit anys després de Sota la volta de ferro, Cardell ha revingut amb un poemari esplèndid a través del qual tinc el goig de conèixer-lo. “La majoria dels meus amics no m’han llegit mai”, diu Cardell. Ells que s’ho perden. Jas un esquit de Les terrasses:

Poètica

Hi ha un curt espai de temps
entre el bleix de l’incendi i el moment
que s’encenen plegades centenars de finestres,
un lapse sadoll d’ànsia
que es presta a l’habitatge.