En Sostres

Molt bona la columna d’avui d’en Sostres (“TV3, la de Zimbabwe”). Es veu que diumenge TV3 va informar de les eleccions a Zimbabwe –molt interessants, sí–, però no va dir un mot de la jornada electoral que vivia l’Òmnium. Conta que va trucar a “la nostra” –ehem!– per demanar explicacions i se’l van treure del damunt. Diu: «En això han convertit TV3 els socialistes: en un redactor de cultura que diu que “no és ningú” d’ell mateix; els responsables, de vacances, i si cal informen del que fan quatre negres al cul del món, però sobretot ni una paraula de res que tingui a veure amb la construcció nacional de Catalunya».

En Salvador Sostres és dual: és persona i personatge. Quan fa de persona, la clava. Quan fa de personatge, és impresentable i divertit, amb la qual cosa queda compensat. I sempre, sempre, és políticament incorrecte -normalment a fi de bé. Un diria –m’equivoco?– que en Sostres s’ha inventat un personatge que alena amb els seus pulmons però no és ell (com un ventríloc). Això ho fem tots. Tots ens inventem un personatge i vivim a través d’ell –un personatge que sempre és millor que la persona. (Si és pitjor, transgredim una norma i afaiçonem un ésser divertit i grotesc: un titella que fa riure en mans del titellaire. Art.)

Tot plegat és un joc perillós, perquè si es juga amb poca traça el titellaire pot esdevenir titella de la seva joguina. Qui domina aquesta tècnica en treu un gran rendiment (mireu Rubianes); qui no la domina, fa el ridícul (mireu Boadella). Jo penso que en Sostres se’n surt prou bé. De vegades el seu personatge s’assembla perillosament a ell mateix i sembla que l’hagi de devorar, però el frikisme tossut del putxinel·li sempre acaba salvant, per contrast necessari, la dignitat del titellaire.

Avui en Sostres no era personatge, sinó persona. I ha fet una columna d’aquelles que són per retallar-les, arxivar-les i recordar-les.