divendres, 14 de març de 2008

Crèdit de síntesi

Avui m’ha tocat fer part d’un "tribunal" que valora el treball dels alumnes de segon d’ESO en això que se’n diu crèdit de síntesi. Llum per als llecs: la cosa va d’una excursió de tres o quatre dies a un racó del país per aprendre’n coses, i en tornar al centre els pupils fan una exposició oral de cinc minuts sobre el que han après, lliuren un dossier de treball i també un tríptic d’intenció turística en anglès. Els alumnes de cada curs van a un tocom diferent, i els que no van enlloc fan la feina en el centre. Tot plegat, presumptament didàctic.

La canalla de segon (tenen 13 anys) del meu centre ha anat al Pallars Jussà. Bona tria. I han fet un munt de visites i d’activitats per devers vuit municipis de la comarca. Poca broma: treball de camp intensiu i extensiu. ¿Oi que sona bé, això? ¿Oi que és bona idea? ¿Oi que és una iniciativa lloable? Heu de dir que sí –altrament, descordaríeu el cínic que dueu dins.

Molt bé. Doncs vegeu el resultat palpable i palpat de tot plegat. De setze alumnes avaluats pel meu “tribunal”, només dos han sabut dir la capital del Pallars Jussà i el gentilici dels Pallars; només un ha sabut dir el gentilici de Tremp; només dos han sabut dir els dos rius grans que reguen la comarca; la majoria han confós la latitud amb la longitud; només un terç ha estat capaç de llegir i entendre un text senzill de tres paràgrafs sobre planetes i constel·lacions i respondre quatre preguntes elementals al respecte; només dos han escrit frases amb cap, peus i elements concordants –els dos únics alumnes que no han (mal)copiat bajanades d’internet i que s’han dignat revisar el que han escrit.

Ara potser pensareu que “home, ja se sap, com que el crèdit no puntua, s’ho agafen d’aquella manera…”. I us equivocareu. Perquè tot va així: el que puntua i el que no puntua. L’ESO és això, és així. I fa baixada. I som lluny de tocar fons. Potser no n’hi ha, de fons –mireu França, on la majoria dels docents ja tenen complex de Dant de visita a l’infern. El sistema educatiu de Catalunya no necessita una reforma, sinó un cop d’estat –amb perdó.

1 comentari:

Cosme ha dit...

Em reconforta llegir la preocupació d'un docent per l'estat de l'ensenyament i pel qüestionament del sistema educatiu.
Però tot i compartir aquest desencís m'agradaria expressar la meva visió com a afectat.
Tinc dues filles cursant ESO i un fill universitari. Així doncs puc aportar-hi el meu gra d'arena.
La meva crítica l'aboco a les mancances dels mètodes aplicats. Hi ha una manca d'autoexigència i un menyspreu al rigor. Fa anys que s'admet una certa "democratització" dels deures escolars. Que cadascú ho faci a la seva manera. I aquí és on comencen a trontollar els fonaments. S'ha abandonat la cal·ligrafia a primària. I per molt absurd que resulti allà s'embasten els criteris que regiran l'aprenentatge més endavant. No hi ha esforç ni disciplina per fer bona lletra. I a partir d'aquí tot es succeeix amb els mateixos criteris. S'accepten faltes d'ortografia esglaonadament, s'implementa la informàtica quan no hem automatitzat uns mínims recursos d'expressió escrita. S'imposen lectures obligades i no s'acompanya en la vivència del llegir. I podria anar exposant altres idees poc eleborades però que m'apareixen nítides en la meva reflexió. Segurament l'erro.
Però on crec que caldria incidir més és en la implicació dels pares en el sistema educatiu. Però clar, els professionals són els docents recelosos dels instrusos així doncs es deixa de banda una de les parts implicades.
Culpabilitzar-ne la llei de tot el desastre no soluciona pas el problema. Excusar-se en la manca de recursos tampoc hi ajuda.
Les escoles s'han d'obrir i exercir la seva tasca amb la participació de totes les parts. Cal no oblidar que estem en una societat de la pilotada econòmica, que menysté l'esforç, el rigor i l'autoexigència. Els valors ascendents són el gaudi, la mandra i la immediatesa.
Com revertir-ho? Ho tenim complicat. Al sistema ja l'hi va bé dotar-se d'un nombrós exèrcit de babaus.