dimarts, 4 de març de 2008

Una queixa a l'Oficina de Garanties Lingüístiques

Avui m’ha vagat d’exercir un dret important: el dret de queixar-me perquè un establiment no respecta els drets lingüístics que em pertoquen com a catalanoparlant censat a Catalunya. Es tracta del bar del Casal de Llavaneres, el meu poble. El Casal sempre ha estat un referent de catalanitat en el municipi, un baluard de la cultura catalana; però la junta directiva ha deixat la gestió del bar en mans d’una empresa privada… i cagada pastoret!: carta, menú i cartells indicadors en espanyol i prou. Fa unes setmanes me’n vaig queixar al president del Casal i em va dir que sí, que sí, que és una vergonya… però tot segueix igual. I diumenge, que hi vaig passar per davant i vaig tornar a constatar l’evaporació de la llengua catalana en un espai que m’estimo, vaig dir PROU! I avui he formalitzat la queixa a l’Oficina de Garanties Lingüístiques. Em fa vergonya no haver-ho fet abans –fins i tot jo peco de prudent!

Feu-ho, de debò, us ho recomano: és molt fàcil (el formulari és claret i simple), i en haver-ho fet quedareu descansats, se us eixamplaran els pulmons i el cor us bategarà a pleret. És una injecció de salut. I, a més, responen ràpid: el mateix dia, en el cas d’avui. El que passa és que el missatge que he rebut m’ha deixat estupefacte. Em demanen que triï el procediment que vull que s’apliqui (!). Hi ha dues opcions: (1) La Secretaria de Política Lingüística envia un advertiment a l’empresa, li recorda les obligacions lingüístiques que té i li ofereix assessorament, però la Secretaria no té capacitat inspectora ni sancionadora, i per tant no podrà fer el seguiment de l’empresa ni sancionar-la si passats uns mesos la irregularitat persisteix. (2) La petició es trasllada a l’Agència Catalana del Consum o a la Direcció General de Turisme, que sí tenen capacitat inspectora i sancionadora; aquests organismes requereixen l’establiment perquè compleixi la normativa, i si passats dos mesos no ho ha fet, el sancionen.

Doncs això, que triï. Com ho llegiu. Jo –és clar– he fet la segona opció. ¿Ho trobeu normal? Jo (i tu, i vós, i ell)… ¿hem de dir-li a l’Administració el que ha de fer davant l’incompliment manifest de la llei? Si una empresa incompleix una llei, hom li ho fa saber amablement, se li donen dos mesos perquè es regularitzi, i passat aquest termini segueix passant-se la llei pel folro… ¿m’han de demanar a mi si els sancionen o no? No em digueu que no és surreal, això. Comprenc que la multa s’ajorni dos mesos per consideració a no sé què. Però no comprenc que la decisió sobre la sanció l’hagi de prendre jo. Per això hi ha els poders públics, no? I per això votem: per triar el personal que ocuparà aquests poders i farà complir les lleis amb amabilitat, normalitat, equanimitat i fermesa. Perquè es tracta de lleis democràtiques.

Si mai ve un extraterrestre a comprar països a la Terra, estigueu segurs que no comprarà Catalunya. Perquè Catalunya és un país autoindeterminat, esquizofrènic, carregat de complexos i d’inhibicions que l’inhabiliten com a nació. Un saldo, vaja. Som un país que naufraga no tant per l’hostilitat dels veïns com per l’atordiment dels indígenes. En la nostra tomba nacional hi pintaran un ase, com hi ha món!

5 comentaris:

Treballo de comercial. ha dit...

Se t'ha girat molta feina, amic Joan. El país no està per aquesta mena de coses i llavors ens queixem. La renúncia lingüística va estenent-se inexorablement. Caldria que l'administració actués sense por per l'acompliment de les lleis. Sembla però que la qüestió de la llengua forma part només del folklore d'aquest país. No ens ho acabem de creure i així ens va. Malauradament es confirmen els pronòstics més pessimistes sobre la substitució lingüística a casa nostra. No vull donar-me per vençut, però em reca molt haver de retornar a una permanent reivindicació com fa quaranta anys enrera. I els polítics ens parlen d'estructures d'estat, de respecte, de millores socials. La llengua es redueix a un peatge d'ascens social que un cop assolit es mostra totalment prescindible.

Joan ha dit...

És cert. I el nostre drama consisteix a encertar la diagnosi (la llengua se'ns mor a les mans per pura deixadesa i menfotisme)i bo i així saber-nos incapaços d'evitar el desenllaç fatal. És com tenir l'estimada a casa, malalta d'una malaltia guaridora, però haver d'assumir que es morirà perquè el metge que té les medecines està molt ocupat jugant al parxís i no vol saber res d'ella.

¿Te'n fas al càrrec, quin drama més estúpid? La frivolitat amb què s'esquiva el tema multiplica el drama per dos.

exCaldes ha dit...

Hola vailet,

La disjuntiva que t'han plantejat és interessant: en no haver una aplicació estricta de la llei treu el caparró la figura de la inseguretat jurídica(indefinició?).

Jo crec que et legitima perquè adoptis un comportament quasi mafiós: "Si no em convideu a dinar cada divendres us denuncio a l’Agència Catalana del Consum. Si cada divendres tinc un plat calent a taula només en dono coneixement a la Secretaria de Política Lingüística".


PS Feia temps que em voltava pel cap i tu ens has acabat de decidir: hem obert paradeta a MésVilaWeb. El xiringuito es diu El Tetrabloc v. 1.0 i s'està construint a http://blocs.mesvilaweb.cat/jvives. T'hi esperem!

Joan ha dit...

Benvinguts al món dels blocs. És un món on val la pena passejar-s'hi una estona cada dia, o cada dos dies, o cada setmana. És un món de llibertat -un tresor!- on les informacions i les reflexions circulen sense que els filtres i els embuts oficials puguin impedir-ho. És fer-li pam-i-pipa als censors -que n'hi ha, i molts- i als que decideixen cada dia què hem de saber i què no, què hem de pensar i què no.

Això val molt, i hem d'aprofitar-ho.

Joan ha dit...

Al·lots, he vist la llum. Ara ho entenc: és el Dret de Decidir. Era això. Ells han Decidit que Decidesqui jo. ¿I que no és guapo, això?, que deim a Mallorca.