Ahir –amb retard, com sempre– vaig acabar la lectura d'Els primers freds, Poesia 1975-1995, un volum de poemes de Joan Margarit editat el 2004. L’últim recull, Barcelona amor final, el tinc fent cua en un prestatge. Què us diré?, que feia Ramon Muntaner. Doncs us diré que la poesia de Margarit és un coixí que empara els cops de la vida per a poder-los assimilar; una sàvia digestió de metalls pesants; un sedant que integra la lucidesa i convida a compartir casa amb el dolor i la decepció; una poesia que desactiva les mines que algú –fill de puta!– ha sembrat en els records.Un servidor va fer tard –sempre faig tard– a la poesia de Joan Margarit. La vaig descobrir amb Càlcul d’estructures, Casa de misericòrdia i Poesia amorosa completa 1980-2000. Tots tres volums em van impressionar: l’autenticitat, la serenitat, la suma de senzillesa formal i densitat emotiva i profunditat sentimental, l’absència de cap rastre d’afectació, l’escalfor humana, la versificació a ritme de jazz, fan de Joan Margarit un dels grans poetes europeus dels segles XX i XXI. Poetes com ell fan de la catalana una literatura gran. (Molta gent encara no se n’ha adonat: tenim una llengua de dimensions mitjanes i una literatura de les grans.)
El tercer volum, Poesia amorosa completa, té a més un valor afegit: la magnífica introducció de Sam Abrams, que ens fa viatjar per bona part de la poesia amorosa catalana des de Joan Maragall fins a Joan Margarit i passa revista a la concreció en la nostra poesia de totes les modalitats amoroses practicables: dona-home, home-home, dona-dona, madur-madura, jove-vell, vell-vell, i diria que me’n deixo. És un exercici d’història literària extraordinari. No us el perdeu.
Quasi oblidava que us volia parlar d'Els primers freds. Aquest volum inclou una selecció de poemes de cinc poemaris anteriors: Restes d’aquell naufragi (1975-1986), Llum de pluja (1986), Edat roja (1991), Els motius del llop (1993) i Aiguaforts (1995). Amb aquest llibre travessem vint anys de la poesia de Margarit. És un viatge marcat per l’absència/presència de l’Anna i de la Joana, les dues filles mortes del poeta, pels amors reeixits i frustrats, per la dificultat i per la necessitat de viure. És un assaig de convivència amb l’aspre de la vida i amb la mort, un pacte de serenitat contra la desesperació, un exercici d’acceptació del diguem-ne destí, un lenitiu. Digueu-ne, si voleu, amb Margarit, l’última casa de Misericòrdia. Però també és una vindicació de l’alegria i la dignitat que subjau sota quilos de cendra. Si escarboteu, amb paciència i humilitat, sense fer-vos cap gran expectativa, potser trobareu dins vostre algun quest d’aquesta brasa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada