dijous, 20 de març de 2008

Un altre catalanisme és possible... i probable

El del PSC, és clar! Mireu a quina hora us ho dic… En la darrera pugna electoral (que es plantejava contra el PP), és el PSC qui s’ha currat la imatge de partit catalanista útil, eficient, alegre, potent, integrador i segur que em deixo coses. Només és un miratge, d’acord, però en el mercat això és el que es ven i es compra: imatge. Poc importa que la realitat la desmenteixi, perquè la realitat no compta. I els partits que fins ara tenien el pedigree catalanista… cap als pols a passar fred! (CiU al pol nord i ERC al pol sud, no fos cas, que si els ajuntem s’escalfaran a hòsties).

Recordo la famosa enquesta del CIS de l’any 2001. Una pregunta era (cito de memòria) “Graduï de 0 a 10 la intensitat del seu nacionalisme (català), entenent que 0 és nul·la i que 10 és màxima”. Doncs bé, la majoria es va situar entre el 4 i el 5, índex en el qual també convergia la mitjana de totes les respostes. Ara pregunto: ¿quin partit polític és percebut avui com a clar poblador d’aquesta zona? Resposta correcta: el PSC-PSOE.

El PSC ha assolit la centralitat política no només en l’eix dreta-esquerra (se situa entre IC-EUiA i PP), sinó també en l’eix catalanisme-espanyolisme (està entre ERC i PP). Una doble centralitat que converteix aquest partit en el PSC-Arreu, el PSC-Tot, el PSC-Déu. Avui, cada català viu a ca seva i el PSC a la de tots.

El catalanisme del PSC és el que triomfa: sembla que s’encara al PP; defensa la immersió lingüística de mentida que hi ha ara; està en una posició immillorable per impulsar l’Estatut; té vint-i-cinc diputats al Congrés que podrien reclamar un millor finançament i més inversions per a Catalunya; hi ha en Castells, que encarna el súmmum de la reivindicació quan parla de números amb Solbes; programa cosetes catalanes en els grans ajuntaments on governa… i a més a més té empatia amb la nova immigració! El guisat postnacional de Montilla ja és a taula, i l’àpat consisteix en una trista regió espanyola amb el permís d’ERC. És el catalanisme que ve, enganxat emocionalment a Espanya ben al marge del maltractament constant que aquesta ens brinda. El catalanisme dels anyells. La graciosa dissolució de Catalunya com a país.

Si no comet errors, el PSC es berenarà Catalunya com el PP s’ha berenat el País Valencià. I si CiU i ERC no espavilen, acabaran menjant bacallà cru en dos iglús –l’un ben apartat de l’altre.