divendres, 21 de març de 2008

Dia mundial de la poesia

Avui és el Dia mundial de la poesia. És una pensada de la Institució de les Lletres Catalanes i d’UNESCOCat. No sé quina és l’efemèride que serveix d’excusa, però m’és igual. Em sembla molt bé, perquè la poesia és important. La poesia enriqueix l’avenc animat que som les persones, fa de les nostres vísceres fibra sensible, ens fa créixer per dins (fa brostar branques i fulles i flors), i és un tractat de pau amb nosaltres mateixos.

La poesia és moltes coses i és indefinible. Per a Apollinaire, poesia és creació. Per a Jordi Llovet, tota enunciació que posa l'accent sobre la forma del missatge és poètica. Per a Riba, poesia és l’art de fer necessaris els signes als segles i els segles als signes. García Lorca es reconeixia inhàbil per parlar-ne, car “un poeta no pot dir res de la Poesia”. Per a Frost, és una emoció que busca el seu pensament, el qual, al seu torn, busca les seves paraules. Per a Valéry, tota claror sobre aquesta mena de qüestions continua essent individual. Per a Maritain, és “aquesta endevinació de l’espiritual en el sensible”. Per a Eliot, la poesia no és un alliberament de l’emoció, sinó un defugir l’emoció. Per a Palau i Fabre és un boig que, un cop pres i fermat, hom no sap ben bé de què acusar-lo davant el tribunal. Per a Joan Margarit, la poesia és la reproducció d’un ordre perdut, una temptativa per recuperar el sentit i la força de les paraules. Un servidor només hi afegiré que la poesia és un exorcisme, i que escriure poesia és donar la paraula i el pensament a les sensacions. I res més. I molt més.

Bé. Com que representa que avui és un dia especial per a la poesia –la poesia se’n riuria, si pogués parlar–, excepcionalment, sense que serveixi de precedent i exposant-me a un greu ridícul, us mostraré un dels meus poemes:

VESSAMENT

Escriure poesia
és fer testament.
És la desesperació
que sua, cansada
de desesperar,
i supura paraules
que no saben estar,
ni callar, paraules
seques, paraules
que amb prou feines
saben dir.