País d'incultura

De vegades, en el discórrer de les hores que empenyen els dies, ensopeguem amb una petita anècdota que equival, ella sola, a tot un assaig sociològic o antropològic. Són detalls significatius que diuen, amb poques paraules, allò que aparentment en demana moltes.

Ahir em va passar. M’estava en el sofà llegint Pessoa i la Francina va posar el 3/24 per veure (i sentir, i llegir) les notícies. I és clar, per molt que t’hi reneguis, adesiara la pantalla et xucla la mirada. I en un d’aquests esbatecs d’ulls entreveig la cua d’un text que parla de les vendes d'un llibre (l'últim Harry Potter, em sembla) en català i en espanyol; ha estat una visió fugaç, però m’ha semblat llucar que el volum de vendes de les dues traduccions és molt i molt dissemblant. Abandono Pessoa a la lleixa i estic pendent de la tele, esperant que la notícia reaparegui i la pugui llegir bé.

Sort que m’espero d’assegut, tu. Per la cinta transportadora de paraules transiten deu, vint, trenta vegades, les mateixes notícies: el pare i el fill morts en un barranc, la pobra dona de Xixona apunyalada, borses amunt i avall, no sé què de Ronaldinho, en Carretero que es veu de president d’ERC, en Bush que l’Irak molt bé… La notícia cultural que m’interessa no treu el nas ni per casualitat. No demanem res de l'altre món, com ara l'estat de vendes de la poesia de Iehuda Amikhai en català..., i ara! Acabem els menuts i anem pel sopar.

Conclusió: la cultura no interessa, tampoc en el 3/24. M’interessa a mi, i a la Francina, però no som ningú. Som d’un país fet de cultura en què la cultura no compta. I això que la Gabancho diu que, per al gruix de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona, TV3 és una televisió "intel·lectual” i per això no la veuen. Caram. Si TV3, Canal 33 i 3/24 estimen la cultura, pobra cultura. Davant nostre s’obre un futur esplendorós.