diumenge, 2 de març de 2008

El drama de la veritat

Els qui, per raons laborals, corregim molts exàmens o exercicis escrits, hem d’afrontar sovint l’experiència següent: quan hem corregit moltes vegades un error, ens fuig del cap la solució i hem de cercar-la de nou en un manual o un diccionari. La profusió de bestieses que llegim descalça la nostra seguretat i acabem per dubtar de l’opció correcta. El devessall d’errors erosiona les certeses que -sense ser absolutes- són desitjables en la funció docent.

Doncs bé, això també passa a gran escala. La petita angoixa irrellevant dels docents és el correlat d’un drama còsmic que convida a parlar amargament de la condició humana. I és que el xoc, prolongat i sostingut, entre la veritat i la mentida es resol indefectiblement a favor de la segona. Potser és lògic i tot: la veritat és solitària, monocroma, prudent, i s’assembla sempre a si mateixa; la mentida, en canvi, és polimorfa, virolada, desvergonyida, i compareix en forma d’exèrcit en tropell, com una horda. La col·lisió entre totes dues és com la topada entre un exèrcit enfollit i un guerriller soliu. La veritat no té cap possibilitat de victòria: de la lliça en sortirà sempre derrotada, desfeta, trinxada i presonera; amb el prestigi malmès i l’autoestima estimbada.

No hi ha res tan fràgil, tan vulnerable, tan insegur, com una veritat. Per això els éssers humans en fugen com d’una paret que cau: no volen sucumbir, anhelen sentir-se segurs i forts. Totes les societats, antigues i modernes, il·lustrades i primitives, han alçat i alcen defenses poderoses contra els bojos que busquen la veritat. Un temps era la cicuta o la foguera, l’ostracisme o l’exili, la censura o la prohibició de dur res a la impremta. Avui és el silenciament mediàtic, o l’eixordament, o la simple facilitat d’apartar-se de tot allò que pot ser font d’inquietud o feblesa. Contra la veritat, el terror del silenci, la rialla atroç, el gest estúpid. I la tristesa que, com diu George Steiner, neix de l’enome dificultat de fer surar la veritat.