dissabte, 1 de març de 2008

Rés nocturn

Cada nit, abans d’anar a jóc, faríem bé de resar, com quan érem petits i ens agenollàvem a l’espona del llit i recitàvem un Pare Nostre o un Ave Maria. Faríem bé de resar i demanar al déu que nia dins nostre què ha fet avui per salvar la nostra dignitat assetjada, quin gest ens ha fet avui semblar humans, quin acte denigrant o denigratori ens hem estalviat prudentment. Ens podríem demanar si hem parlat poc quan calia parlar i si hem callat bé quan pertocava callar. Si hem estat sincers però no massa, si hem moderat la hipocresia. Si no ho hem fet bé, imposar-nos la penitència del record -que vulgues que no és punxent com un cilici. Tancar els ulls havent fet les ablucions i l’endemà que els llençols no es llevin xops de vergonya. Sentir que avui som una mica millors que ahir i pensar que els altres ho noten, i que del dret o del revés, ni que sigui calladament, ho agraeixen.