dissabte, 29 de març de 2008

Jugar-se la vida a l'N-II

No tinc cotxe. Visc a Llavaneres i faig feina a Arenys de Mar. Vaig i vinc amb bicicleta: de dilluns a divendres, nou quilòmetres d’anada i nou de tornada. M’agrada: em simplifica i a més està bé perquè bla bla bla. Però em jugo la vida. De vegades, camions d’espant em passen a un pam, o a menys –en alguns trams, el voral és inexistent. No em sento una persona normal: em sento un supervivent. Per ara.

De vegades, quan em costa centrar-me en el que faig, assajo un càlcul informal de les possibilitats que tinc de sobreviure, i me’n surten poques. I m’imagino colpit per un cotxe que va massa arrambat, em veig caure a terra i observo com un camió de mil tones em passa per damunt i em converteix en una pasta sangonosa que embruta l’asfalt. I em sap greu per la meva filla, que creixerà minvada de recursos i d’afecte. I em demano quant falta perquè això passi.

Si vaig bé de temps, tinc el recurs d’anar pel port Balís i enfilar el passeig dels Anglesos, a Caldes. Ho faig sempre que puc. Però tot seguit m’he d’incorporar a l’N-II, vulgues no vulgues. Fins a Caldes és una passejada molt agradable… que he d’interrompre a mig camí per entrar dins la ruleta russa.

Amb un passeig de Mar amb cara i ulls –no res de l’altre món: un passeig normal–, la meva expectativa de vida seria una altra. Em podria plantejar d’arribar a vell. Perquè això sigui possible cal traslladar (o suprimir) aquesta monstruositat que nom N-II, que ja ha fet moltes víctimes i que en farà més. I alliberar els peatges de l’autovia del Maresme. ¿Hi seré a temps?

4 comentaris:

Ròdia Raskòlnikov, el nàufrag de l'Illa dels déus morts. ha dit...

Home, no t'he de dir què has de fer, és clar. Però jo m'hi pensaria. Una cosa és anar en bici a la ciutat i una altra cosa jugar-se-la cada matí. Si no tens cotxe agafa transport públic, però deixa la bicicleta per al cap de setmana, company.

I a més si tens una filla i pateixes per deixar-la sense el teu sosteniment, el millor, i ara fora conyes, és que et facis una assegurança de vida que li garanteixi un capital fins que tingui edat per valdre's per ella mateixa.

Bé, és el que jo faria.

Pensa-hi!

Salut

JOAN CALSAPEU ha dit...

Això de l'assegurança ja ho tinc lligat. Renunciar a la bicicleta els dies feiners ja em costa més...

Ali ha dit...

La foto que has usado es de PhotoEspaña 2007, de Julia Fullerton

JOAN CALSAPEU ha dit...

Gràcies, Julia.