dimarts, 11 de març de 2008

De passeig per la poesia de Manuel Forcano

Trobo a faltar un nou llibre de versos de Manuel Forcano. L’últim de què tinc notícia, El tren de Bagdad (Proa) és del 2004, o sia de fa quatre anys. Em faig càrrec que Forcano ha estat molt enfeinat, aquests anys, enllestint A fil d’espasa. Les croades vistes pels jueus (La Magrana, 2007), i admeto que l’esforç ha donat un fruit esplèndid. Però ¿què voleu? M’enyoro de la seva poesia, i vull pensar que en aquest precís o imprecís instant Forcano està treballant en un nou aplec de versos. Mentre aquest llibre nou no arriba, us convido a fer una passejada per la poesia d’aquest gran escriptor que és Manuel Forcano.

Servidor no és cap entès en Forcano, ni prop fer-hi. De la seva obra poètica he llegit només tres volums: Corint, Com un persa i El tren de Bagdad. Encara no he tingut ocasió de llegir D’un record a l’altre (1992), Les mans descalces (1992) i De nit (1995); deuen ser difícils de trobar, però un dia cauran. Descobrir la poesia de Forcano provoca un impacte semblant al de veure per primera vegada l’estàtua d’Esculapi que Puig i Cadafalch va trobar el 1909 a Empúries, i que ara està rodant per diversos municipis de Catalunya. La sensualitat, l’èxtasi davant la bellesa, el culte de les sensacions, la sensibilitat exquisida, la llum, la calidesa, el tacte de la seda, el plaer arrapat a la pell de les coses… tot això susciten els versos de Forcano, talment l’estàtua d’Esculapi (Asclepi per als grecs) feta poesia. Anem, però, de dret als volums de títol oriental.

Corint (Premi Jocs Florals de Barcelona 2000) és un homenatge a Joan Vinyoli, amb un pròleg deliciós de Biel Mesquida, que es demana si aquests poemes no són “el fragment perdut d’un diccionari de sensacions”, i diu a Forcano: “Les teves formes són com la guia d’estàtues d’un jardí que de nit es conten amb xiuxiuejos musiquers les aventures de la intel·ligència”. El gran tema del llibre és el desig, que Forcano tracta amb una subtilesa aèria. Mai sabré dir-ho millor que en Mesquida: “Forcano no pinta els cossos desitjables sinó que crea el desig corporal. No trobaràs cap objecte que no faci ganes en aquests versos: així el poeta inventa una àmplia metonímia del desig i produeix una escriptura infecciosa que vessa i contagia el Lector del desig mateix amb el qual ha donat forma a les coses”.

Després vingué Com un persa, els temes del qual són la solitud, la memòria i la bellesa. S’agraeix el pròleg del també poeta Francesc Garriga. En aquests versos deambula un jove pelegrí d’amor, que veiem trascamar sobretot per les ciutats sirianes d’Alep i Damasc. És "l’etern pelegrí que busca en l’horitzó de set del seu desert la silueta del caravanserrall i les palmeres", el pelegrí que es busca a si mateix en el perfil elemental del desig. Llum, caliditat. I l’embriagadora persecució de la bellesa, com els perses que “van saquejar Atenes i van robar les estàtues de tan belles com eren”. I amors estroncats que sedimenten en el record en forma de poema: “Recordar-te / és com qui al desert / es posa a la boca / la cantimplora buida”.

Final (per ara) de trajecte: El tren de Bagdad (Premi Carles Riba 2003), el cim (fins ara) de la producció poètica de Forcano. Una meravella. I un premi merescut. Novament el desig: “El desig és una alarma / que t’avisa que som vent / i necessitem banderes”. La passió: “És absurda la por al foc / quan ja ets dins d’una flama”. I una orgia de sensacions devers Alep, Bagdad i el Nil, que ens atrapa i ens transporta: “Us ha plogut mai mel damunt?”. Al cafè Sàhel d’Alep els homes juguen a cartes, beuen te d’hibiscus i fumen pipes d’aigua, i no saben que la humanitat són ells i que escapçant les cartes interpel·len l’amant que ja no ho és: “torno a ser cel que enyora ales volant-lo”. A la fi, un ésser humà es dreça amb tota la dignitat de què és capaç: “La fe és un país del qual no et deixen sortir / però surts.” Un home travessat de records en forma de call: “La memòria és el decorat de mar / al fons d’una peixera”. Neu de cimadals libanesos. Un cim que en demana un altre.

6 comentaris:

Albert Benzekry ha dit...

Forcano té una legió oculta, o no, de lectors devots. Has arribat a les traduccions que ha fet? "Clavats a la carn del món", antologia de Iehuda Amikai, és un llibre preciós, en el qual em sembla que s'entreveuen algunes claus de la seva poètica.

Joan ha dit...

Encara no hi he arribat, però friso d'arribar-hi. Ara mateix encarregaré "Clavats a la carn del món" a la llibreria Setciències, d'Arenys de Mar -en Joan Dulsat, que la porta amb la seva dona, és un eficaç localitzador de llibres difícils de trobar. Gràcies per la recomanació!

Anònim ha dit...

Clavats a la carn del món és excel.lent. La traducció és excel.lent. Peò és que la poesia de Iehuda Amikhai és meravellosa. Jo us recomano a tots que us feu amb les traduccions que hi ha al castellà, degudes a Raquel Garcia Lozano: "Un idioma un paisaje" (hiperión); "Gran tanquilidad preguntas y respuestas" (Cátedra); i "detrás de todo esto se oculta un gran felicidad" (la poesía señor hidalgo). A mi personalment m'agraden una mica més les traduccions de la Raquel Garcia Lozano.

Anònim ha dit...

Per cert, en castellà els heu de trobar per "Yehuda Amijai"

Joan ha dit...

Gràcies, anònim. L'Albert Benzekry i tu valeu un món. Dilluns encarregaré a can Setciències les traduccions al castellà de la Raquel García Lozano. (El nostre llibreter particular ens coneix millor que ningú, perquè som el que llegim.)

Estel_Julià ha dit...

La traducció de Forcano del Iehuda es extraordinària.

M'agradat arribar fins ací.

Salutacions,


Estel J.