dimarts, 25 de març de 2008

Un altre Benet, si us plau

Pocs dies després de la mort de Palau i Fabre i de l'abat Cassià Just ens deixa Josep Benet. És impossible digerir tantes pèrdues en tan poc temps. Benet era un advocat que feia d’historiador per manca d’historiadors. També va ser un català que feia de patriota per manca de patriotes. Un geni caparrut que tapava forats amb esperit de lampista i amb entrega de sant. Un home lúcid entre orbs.

Quant al primer punt, Benet deia que “aquí hi havia tan pocs historiadors d’història contemporània de Catalunya que […], si volies llegir un llibre sobre la gran majoria dels esdeveniments de la història del nostre país, l’havies d’escriure tu mateix. Per exemple, feia trenta anys que havia començat l’intent de genocidi cultural contra Catalunya i encara no hi havia ni un sol llibre publicat sobre aquest fet tan important. […] Quan algun periodista o historiador estranger s’interessava per aquest fet, havíem de confessar, avergonyits, que no hi havia cap obra que el tractés.”

Benet és autor de llibres imprescindibles, alguns dels quals escrits i publicats en condicions heroiques. Us parlaré només d’un: Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco. Ben pensat, no us en parlaré. Deixaré que ho faci el mateix Benet: “[aquesta obra] Fou acabada de redactar l’any 1972. L’any següent era publicada a França per les Edicions Catalanes de París, dirigides per qui escriu, una editorial promoguda per un petit grup de catalans de l’interior: Albert Manent, Jordi Pujol i Josep Benet. De l’edició se’n féu un tiratge de 4.500 exemplars. El llibre fou presentat com una obra col·lectiva d’un clandestí Institut Català d’Estudis Polítics i Socials de Barcelona, malauradament inexistent, per tal de no facilitar orientació a la policia franquista sobre la personalitat de l’autor únic. L’ajut econòmic rebut per a la redacció i la publicació de l’obra fou atribuït, en una nota preliminar que contenia la primera edició, “als patriotes catalans residents a Amèrica”. Tampoc no era cert. L’ajut procedí totalment de l’interior de Catalunya.

L’obra suscità tot seguit molt d’interès. Foren molts els catalans que en els seus viatges a l’estranger l’adquiriren i, arriscant-se, l’introduïren clandestinament a l’interior. També foren molts els que aconseguiren d’adquirir-la a les llibreries de l’interior que la venien de sotamà, gràcies a les entrades massives del llibre que es feren, clandestinament, a través de la frontera, per grups de benèvols i coratjosos col·laboradors. […] El resultat de tot això és que avui el llibre és exhaurit" (Josep Benet, “Mots preliminars a la reedició de 1978”).

El 1974, Benet encara havia de publicar amb pseudònim, a París, els dos volums de Marxisme català i qüestió nacional catalana, que apleguen textos de dirigents, militants, periòdics, moviments i partits polítics marxistes. Un recull que per si sol ja deixava en ridícul Jordi Solé Tura i la seva pintoresca teoria sobre el caràcter burgès del catalanisme. Vet aquí el patriota.

Home lúcid, he dit també. Vegeu l’advertiment que Benet feia públic el febrer d’enguany: “Catalunya es troba en una situació insòlita, en una cruïlla decisiva. El President de Catalunya és membre destacat de l’òrgan executiu del PSOE, identificat amb les directrius i doctrina espanyoles, i és president no pels vots del socialisme català, sinó pels d’ERC i ICV. Un despropòsit nacional”. No ha de sorprendre, doncs, que Benet donés suport públic a Duran en les passades eleccions espanyoles.

Queda la seva obra, amb el primer volum de les seves memòries, que apareixerà a l’abril: De l’esperança a la desfeta (1920-1939). Però ens calen més Benets.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Benet, Palau, Xirinacs... Dieu-me pesimista si voleu, però la nostra nació s'està quedant orfe, està perdent gent realment valuosa i dubto que d'aquí a vint o trenta anys hi hagi gent minimament equiparable a ells. Es podrà repetir un altre Benet, per exemple? Jo penso que no. Tant de bó m'equivoqui.

Anònim ha dit...

La mort d'una personalitat d'aquesta volada deixa sempre una estranya sensació de buidor. El País sabrà rescabalar-se d'aquesta mancança i ens redescobrirà les noves personalitats que seran referents de les noves generacions. Els nostres referents ens deixen per lògica biològica. Ara ens pertoca exercir la nostra tasca des dels àmbits que cadascú ha sabut habilitar. El País en reconeixerà alguns, pocs, amb més o menys encert en trobarà de nous,no en dubto pas, em nego a caure en el pessimisme xaconià. Sovint en un bosc cremat hi apareixen els rebrots d'una nova vegetació. Malgrat els aires de defalliment crec en la tossuderia del nostre poble. Crear enlloc de lamentar-se, cadascú des del seu àmbit, aquesta és l'única acció possible: persistir indivualment com a expressió de poble.